Benvingut a moianès.net
Portada Els més llegits Correu Galeria fotogràfica Fòrums

Índex
· Inici
· Arxiu de notícies
· Bibliografia, mapes i vídeo reportatges
· Buscar
· Els més llegits
· Enllaços
· Enquestes
· Enviar article/notícia
· Fòrums
· Google-cerca
· Preguntes freqüents
· Suggeriments
· Temes
· Vista darreres publicacions

Articles a l'atzar

opinió
[ opinió ]

·L'observador
·Trobarem a faltar el teu somriure
·No tot anirà bé!
·Estem condemnats al confinament perpetu?
·Banderes d'oració
·Això és una “guerra”
·L'Hostal del Llop
·La recuperació de la masia catalana
·Recollir-se davant l'infinit

Menú per Categories
· Totes les Categories
· Aportacions
· Bages
· Berguedà
· Calders
· Castellcir
· Castellterçol
· Catalunya
· Collsuspina
· Comarques Centrals
· Granera
· Internacional
· L'Estany
· Lluçanès
· Moià
· Moianès
· Monistrol de Calders
· Osona
· St. Quirze Safaja
· Sta. Maria d'Oló
· Vallès Occidental
· Vallès Oriental

Segueix-nos també a facebook
Cliqueu aquí per entrar a facebook

El temps

Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de Moià a temps real
Meteo Moià
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo l'Estany
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo Collsuspina
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo Monistrol
Cliqueu aquí per a veure la imatge més gran
Meteosat

El temps a Catalunya
Cliqueu aquí per a veure la predicció a curt termini

  
Aportacions: Hi ha una palmera al pati
Enviat el Dimarts, 09 de desembre a les 13:07:37 per Redaccio

opinió
Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.


-Palmera, d’on ets?, li vaig preguntar un dia que ens trobàvem sols.

-De cap lloc, em va contestar. Vaig néixer en un viver on totes érem filles d’altres que al seu torn també havien nascut al viver. Algunes deien que les més antigues potser les havien dut d’enllà la mar, dels oasis de l’Àfrica. 

-I per què sempre et veig trista?

-Perquè aquí no tinc amigues de la meva espècie, tot i que la Mariona, el Carlitus i tu em distraieu molt. De fet, el viver no era ben bé com diuen que era l’Àfrica, però almenys n’érem tantes, de companyes!

Vaig pensar que això de no sentir-se de cap lloc devia ser molt trist, i així ho manifestava la palmera quan em deia que tenia sempre la sensació de viure com damunt d’un núvol, sense tocar ben bé amb les arrels a terra. Ves quines coses!

Va passar un any i un fet angoixava la palmera: no podia donar dàtils. Es veu que la ferida que li van ocasionar quan la van plantar al pati era massa profunda i no permetia que l’aliment arribés totalment al punt d’on li havien de sortir els fruits. No és que la palmera no pogués portar una vida normal, perquè era molt ben tractada, amb adobs i recs freqüents, però el fet de no donar fruits l’amoïnava molt. La seva ansietat va arribar al màxim una vegada que va sentir dir al jardiner i a la minyona que els senyors potser la farien arrencar per transformar-la en llenya de cremar. L’esglai va ser immens. De seguida m’ho va dir, i jo, a la Mariona i al Carlitus.

Un dia de cap a mitjans de la tardor, quan els uns i els altres érem a casa a punt de berenar i fer els deures, vam sentir un altre cop aquell soroll eixordador del camió. De sobte, el cor em va començar a bategar com si volgués sortir del pit. Els homes que havien portat la palmera lligada tornaven a ser allí amb unes enormes serres. I la grua. La seva intenció era ben clara: tallarien el tronc de la palmera a rodanxes, n’arrencarien les arrels, i de tot plegat farien trossos de fusta per cremar a la llar de foc.

Des de casa meva, vaig veure sortir la Mariona i en Carlitus disparats cap al pati. Sense pensar-s’ho dues vegades, van agafar les cordes dels homenassos, es van lligar al tronc de la palmera i van començar a cridar amb totes les seves forces: “No ens mourem d’aquí, ni menjarem, ni anirem a estudi, fins que aquests homes no hauran marxat amb les seves màquines!”. Tant de trasbals va atreure molta gent dels carrers propers amb la seva mainada, els quals van fer costat la Mariona i en Carlitus i van dir que tampoc no marxarien d’allí fins que és garantís que la palmera –la presència de la qual ja els era familiar- es quedaria a la barriada, com un més dels seus veïns. Es veu que això degué fer reflexionar els fabricants, perquè al cap d’una estona en què no faltaren els precs del jardiner i de la minyona –i alguna paraula de l’autoritat municipal- els homenassos van desaparèixer amb els seus estris, el camió i la grua.

Nadal s’acostava. Al mateix temps que la vida va anar recuperant la normalitat al pati del costat de casa, alguns carrers cèntrics de la ciutat es guarnien per a les festes. L’afer de la palmera ja semblava oblidat quan, sobtadament, pel dia de Santa Llúcia, van tornar a presentar-se els homes del camió i la grua. Aquest cop portaven lligada una altra palmera. Semblava que ara sí havia arribat el final. El homes van començar a treballar amb ganes. Foradaren un altre clot, més profund i ample i –ai las!- van plantar la nova palmera amb tota cura, de forma que no patís cap mal. I un cop enllestida la seva feina van marxar per on havien vingut sense pronunciar ni una sola d’aquelles paraules malsonants que acostumaven a proferir.

Les dues palmeres van quedar acarades l’una davant l’altra de manera que, si volien, es podien mirar i parlar. A la nit, el jardiner va explicar a la Mariona i a en Carlitus, i aquests a mi, que els seus pares, espantats per l’enrenou que havíem fet quan van intentar tallar la primera palmera, i també –per què no dir-ho- un xic entendrits per la proximitat de les festes de Nadal i de Reis, van finalment decidir no arrencar-la, sinó portar-li una companya.

Aquest va ser el millor regal que aquell any ens podien fer a nosaltres i a la nostra amiga. A més a més, la nova palmera donava uns dàtils grossos, molsuts i d’allò més melosos. I la vella palmera es va sentir feliç de tenir una companya autèntica amb la qual poder comentar els esdeveniments que s’anaren succeint dia rere dia. Durant mesos i anys. Fins avui.
 

© Antoni Ibáñez Olivares

 
Enllaços relacionats
· Més sobre opinió
· Notícies de Redaccio


Notícia més llegida sobre opinió:
El fantasma del castell de ... Montjuich


Vots de l'article
Puntuació promig: 0
vots: 0

Si us plau espera un segon i vota per aquest article:

Excel·lent
Molt Bo
Bo
Regular
Dolent


Opcions

 Versió per a imprimir Versió per a imprimir


Temes associats

opinió

"Usuaris registrats" | Entrar/crear compte | 0 Comentaris
Els autors dels comentaris són els únics responsables del seu contingut.
La Redacció es reserva el dret d'eliminar un comentari si ho creu oportú.

No són permesos els comentaris anònims, Regístra't si us plau


Disseny optimitzat per una resolució de 1024 x 768 píxels
© moianes.net
Per la reproducció total o parcial d’aquesta publicació
demani autorització a la Redacció [ redaccio@moianes.net ]

PHP-Nuke Copyright © 2005 by Francisco Burzi. This is free software, and you may redistribute it under the GPL. PHP-Nuke comes with absolutely no warranty, for details, see the license.
Pàgina Generada en: 0.25 Segons