Un dissabte de setembre, per raons diverses
únicament el Feliu Añaños Masllovet, i jo podíem disposar d’unes hores al mati, per visitar el massís
muntanyós format pels contraforts del puig Oriol [ 972 m.alt. ] que enllaça per
l’est amb les altes cingleres del Castell de Centelles, al límit dels municipis
de Castellcir, Centelles i Sant Martí Centelles.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i seguíem des de l’encreuament de
Palau Solità i Plegamans, la C59, la via que popularment s’ha batejat ja, com
“la ruta de l’especulació“, i que sobrevolant Sant Feliu de Codines, entrarà
al Moianes, creuarà el terme de Sant Quirze de Safaja, els de Sant Martí de
Centelles, i Centelles, i connectarà amb la carretera de Vic, al terme
d’Hostalets de Balenyà un cop superat el Congost. Dins del terme de Centelles, entràvem
per l’esquerra de la carretera, en un vial encimentat, que progressivament i no
sempre en bon estat et porta fins a la urbanització anomenada Puigsagordi; de
fet des de les alçaries del Coll de Prims, seguint pel Morro del Porc, i
Puigsagordi fins al terme de Collsuspina, el ciment és testimoni d’un intent
d’urbanització que possiblement reeixirà com l’au fènix, si es porta a terme
l’autovia projectada. El rebuig social no podrà dissortadament aturar aquesta infraestructura
beneïda ja per les forces progressistes; democràtiques ja em sembla excessiu
per definir-les.
Assolíem en cotxe les alçaries per comprovar
que més enllà de l’ànim d’enriquir-se, s’havien oblidat entre moltes coses
essencials de senyalitzar la via, en el nostre cas teníem com a destí primer,
el petit embassament de Santa Maria de Savall, des d’on accediríem a peu a la
fageda i a la seva font. És una aventura reservada només als qui conserven el
sentit de la orientació, en algun moment ens va semblar que els vehicles vells
i rovellats que trobàvem en algun carrer, per dir-ho d’alguna manera, eren les
restes d’alguns nàufrags d’aquest mar de desídia i abandonament, en que s’ha
convertit el projecte d’urbanització. En tot cas, el fet mateix d’existir
encara, constitueix un risc pel futur de la Fageda, envoltada d’urbanitzacions
per tot arreu.
Les pluges dels darrers dies, havien alhora
que evitat possiblement la pèrdua d’alguns exemplars de faig, accelerat la caiguda
de les fulles que rostides pel sol, s’han deixat emportat per les gotes
d’aigua. L’estiu ha estat dur, l’estrès
hídric d’aquesta singular agrupació vegetal, que residualment es conserva
encara per aquests paranys, en una alçada d’entre 100 i 200 metres superior a
la homònima de Santa Pau a la comarca de la Garrotxa, ha deixat un sòl ple de
fulles de color rogenc, com possiblement només és pot veure a darreries de la
tardor.
Esmorzaven al pedrís de la font, delectant-nos
amb algun raig de sol, que ja quasi al migdia, s’atrevia a accedir a aquell
espai obert – del tot excepcional – dins la fageda; préssec, poma i els dàtils del Feliu, ens retornarien les energies que havíem
esmerçat en el trajecte; abans de tornar-nos a posar dins del laberint de
camins sense indicació, tindríem temps encara de fer algunes fotografies.
Ja sigui per aquest costat, ja sigui des de
Castellcir, deixant el vehicle a la urbanització de la Penyora, és urgent que
us plantegeu conèixer aquesta fageda de la Sauva Negra. Els perills que
l’amenacen a curt termini, alguns dels quals deixem aquí explicitats, ens fan
témer que qualsevol demora pugui ser fatal.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
