En els
nostres recorreguts per les terres properes del Moianès, hem tingut ocasió de
comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de
recolliment, de meditació, de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la
vida actual - tothom porta en el seu
interior.
Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a
la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de
meditar, recollir-se,...
D’antic, la vida monàstica va reeixir al
Moianès, l’Estany que actualment té terme municipal, va ser de bon començament
la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu;
les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava
dins dels seus límits, van acabar de la
pitjor manera possible, però això amic lector
acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que
l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir
d’aquest nom, és un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.
En el límit oposat, dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julià
d’Úixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria
s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadí i
les muntanyes del pre-pirineu, la silueta inconfusible de la serralada montserratina,
embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més
que s’aprecia una línia blavenca, l’horitzó de la mediterrània. Està clar que
si pateixes d’alguna mena d’agarofobia, de por als espais oberts, aquest no és
el teu lloc.
En aquella casa, durant un llarg període de
temps, les tècniques de ioga, la meditació i la recerca d’altres vies per
enriquir la vida espiritual, varen trobar aixopluc en un període en que fora de
la religió “Oficial”, tot semblava pecat i disbauxa.
L’efecte “novetat” que acostuma a funcionar
meravellosament quan s’engega una nova activitat, te però una consistència
escassa, i sovint el temps ens ensenya que en massa ocasions, tot plegat
s’acaba com un foc d’encenalls; una
flama de curta durada que no deixa caliu.
Els que tenim per afecció i costum descobrir
indrets com aquest que esmentem, no necessitem cap Mestre o Guru, per seguir
les seves indicacions, sabem per
experiència pròpia que assolir un cim, ni que sigui modest constitueix
un motiu de joia; l’afegit de poder
contemplar des de l’alçada les meravelles d’aquest país nostre, es sens dubte
un premi addicional.
Habitualment els llocs elevats – en totes les
religions – tenen una especial consideració, i aquesta i no un altra, és la raó per la qual
trobem – habitualment - ermites, petites
esglésies i oratoris en llocs elevats. Si pensem en un Déu que està en el Cel,
qualsevol esforç per aproximar-nos físicament a Ell , es – no en tinc cap dubte
– una forma de pregaria.
Ascendir fins a les Pujades, Sant Julià d’Úixols,
Marfà, Sant Cugat de Gavadons, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Jaume de
Vallhonesta, Sant Miquel d’Oló, i tants i tants punts elevats ,sense altre
presència humana que la vostra, és un exercici benèfic per a la salut, alhora
que tindreu clarament la percepció de trobar-vos més a prop de Déu.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
