“Tutto
andrà bene” és el missatge que fa dies omple els balcons d'Itàlia
després de viure l’esclat de pandèmia del coronavirus. El “Tot anirà bé” també ha
arribat a Catalunya, però de fet estem comprovant que no tot està anant bé ni
anirà bé a curt i mig termini.
Aquí
tothom hi perdrà a tots els nivells. A banda de les víctimes que deixarà pel
camí el virus, la gent treballadora és la que més patirà, quan ja estem
comprovant les dades del atur que han pujat d’una manera alarmant, això sense
tenir en compte els ERTOs. Es veu a
venir allò de la crisi del 2008 a on els pobres seran més pobres i els rics més
rics. Seran moltes les famílies i les empreses que acabaran endeutades o fent
suspensió de pagaments, això en quan a nivell econòmic.
En quan a nivell emocional, la gent, després de tants
dies de reclusió i confinament quedarà també afectada. El fet de no poder-se ni
acostar amb el altres, ja no dic abraçar-se o fer-se petons, ni tan sols
encaixar les mans, comportarà un descens de la socialització, sent tan
important per l’ésser humà el contacte físic. Ens ho pensarem dos cops abans de
fer un petó a donar la mà a algú.
La gent
gran i els avis quedaran estigmatitzats al ser considerats, independentment de
la seva salut, com un col·lectiu molt vulnerable. El nets i els nens en general
ja no podran abraçar-se als avis, no per culpa d’aquests últims sinó perquè els
nens petits s’hauran convertit en uns dimoniets plens de virus i capaços de
contagiar a qualsevol.
Quan es tornaran
a obrir els clubs esportius i els gimnasos per tal de poder tornar a fer esport?
O simplement quan podrem sortir a caminar? L’exercici físic pràctica tan
aconsellada per prevenir el sedentarisme que provoca obesitat, i malalties
cardiovasculars. Ja veurem quan acabi tot quanta gent tindrà aquests problemes
sense poder remuntar-los.
També
per la salut mental, quanta gent necessita fer vida social estant apuntada a
diverses activitats; country, anglès, corals o macramé i així poder carregar
piles i evadir-se de les seves cabòries quotidianes? Anar al teatre, cinema,
esdeveniments esportius... Gent que pot quedar “tocada”.
Els
viatges els farem virtualment, perdent-se les emocions que ens dona el poder fer
un safari o poder sentir els olors d’una medina àrab.
Es diu
que això de les pandèmies, en un món tan globalitzat començarà a ser
“habitual”. Ens haurem doncs d’acostumar a veure pels carrers dels nostres
pobles i ciutats, gent en mascareta deambulant com zombis o robots.
No, no
tot anirà bé perquè ja no tot tornarà a ser com abans.
Feliu Añaños Masllovet
Portada 
