E
ra una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré:
Ja haviem passat per Fonts Calents, aturant-nos -com cal fer- respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont romànic, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues, en terme de Castellcir, [coneguda com masia troglodítica, potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana]; ens comentàvem que no fa masses anys encara estava habitada, però el procés d’envelliment dels seus estadants i la falta de relleu generacional va deixar ferides fondes en els antics masovers, sort encara que la masia es podrà conservar, al formar avui part de l’ecomuseu del Moianès.
Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota, també anomenada del Molí Nou per la proximitat d’aquest edifici amb la poua, després de passar davant de la font del mateix nom, ja en terme de Castellterçol, trobem la poua, de vegades se’n diu pou i de vegades poua, suposem que aquesta darrera dona entendre que és de glaç sense haver-ho d’especificar explícitament.
L
a poua està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel si, desprès d’un estiu llarg i calorós, tinguéssim un hivern llarg i fred.
Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez i jo, de les mides del pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.
En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi? Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes -en primera persona- del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ell feia servir també en ocasions el femení plural], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi?
Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi?], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi , abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ....., com hem pogut anar tant endarrere, en tant poc temps?”
Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fixa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.
Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ....., com hem pogut anar, en certa manera, tant endarrere, en tant poc temps?
Antonio Mora Vergés
Portada 
