La Filomena tenia 75 anys, tenia els fills ben col·locats i no havia de patir per a res que no fos el seu propi benestar, tot i que sempre es neguitejava per qualsevol cosa: que si la seva neta estava constipada, que si s’han de trencar ametlles perquè al seu fill gran ja n’hi queden poques per picar, que si els plats estaven sense rentar des del migdia al vespre...
Quan arribava la festa de Tots Sants canviava sobtadament de caràcter, ella, tant bellugadissa, tant feinera i que era l’admiració de tothom per la seva vitalitat, semblava que li sabia greu que li’n fessin esment, semblava voler passar desapercebuda, sortia menys de casa i fins i tot allí passava de puntetes d’un lloc a un altre.
Els seus primers records de les visites al cementiri de la seva vida eren de quan hi anava amb la seva mare a endreçar el nínxol on hi havia els avis, allà, i desprès de fer la feina, havia de seguir amb molta paciència el recorregut anyal per davant de totes les galeries, i aguantar estoicament les explicacions que la mare li feia sobre cada una de les persones que allí descansaven.
- Mira , tants quartos que tenia aquest i ja ho veus... Pobreta, amb aquesta anàvem a l’escola juntes, i quan va tenir el primer fill... Aquesta si que va tenir un mal patir abans de morir, des de casa sentíem els seus crits a l’estiu...
Lògicament ella no coneixia a ningú, i encara que la seva mare semblés que li estès explicant, el que estava fent realment era un repàs de la seva pròpia vida a partir dels records provocats per tota aquells gent silenciosa i desconeguda.
Varen passar els anys, la seva mare va morir, i durant molt i molt de temps les seves visites al cementiri foren fugaces i fetes per compliment, tenia molta feina a casa a més d’ajudar al seu home en les tasques del camp.
I varen passar més anys fins que ella mateixa es va trobar recorrent amb una espècie de delectació estranya les galeries del cementiri, explicant-li al seu fill petit tot un reguitzell d’anècdotes i situacions viscudes i recordades de tots i de cadascun dels habitants d’aquell lloc. En una d’aquestes estades i al veure la imatge d’una immensa i avorrida resignació en la cara del nen es va adonar de com de depressa havia passat el temps. Aquell enigma adormit des dels seus temps d’infantes sobre la sabiduria de la seva mare envers la vida de tanta gent anònima s’havia desvetllat, era senzillament qüestió de temps.
Després es va morir el seu marit, i això la va trasbalsar de debò, des d’aquell moment va prendre veritable consciència que el seu destí era el mateix que el de totes aquelles persones que l’havien precedit a l’hora de fer les maletes. No és que no ho sabés des de que tenia ús de raó, però de manera inconscient li semblava que ella gaudia d’una prorroga indefinida. El veure la fotografia del seu home enganxada sobre la làpida però, va ser com un avis de venciment.
Des de llavors s’escapava tant com podia d’anar a fer la visita obligada de Tots Sants al Cementiri, i si no hi havia més remei, hi estava el temps justet i en tornava a sortir amb el cap cot, li semblava que tothom la mirava acusadorament pel fet de no ser encara entre tota aquella gent que coneixia i que l’esperaven.
A la nit, durant aquella estona entre el son i la vigília, veia com una munió de gent coneguda anava desfilant davant d'ella amb cara de desolació, i no era pas una sensació desagradable, però de sobte n’arribava algun que se la mirava amb sornegueria i una punta de satisfacció mal dissimulada. Algunes vegades era un mosso que havien tingut i que durant la guerra es va endur un munt de coses de valor de casa durant l’absència del seu marit, d’altres era un familiar amb el que no es feien des que es va aprofitar de l’agonia de l’avi per fer-li canviar el testament... i llavors s’incorporava del llit d’un salt, i dins seu es jurava que faria tot el possible per endarrerir al màxim aquell moment.
© Ricard Bertran Puigpinós