Benvolguda mare:
Mentiria si us dic que estic, bé, doncs em manqueu tots i en especial vós. Les vostres paraules, el bes primer de l’albada. La vostra olor que impregnava de matinada la meva habitació, el vostre respirar tranquil mentre jèieu al meu costat les nits de malaltia. Aquí no passa el temps, continuo igual tan per dins com per fora. No patiu pel meu menjar, doncs on sóc ara no em fa falta. Tampoc les puntuals i insípides medicines que em donàveu cada certes hores. Sí que estic cansada, l’espera en solitud em desespera, sort en tinc de l’avi, que ve de tant en tant i em dóna força i fa que no pensi en un llunyà futur.
El viatge fou llarg i confús. Vaig pujar de matinada al vaixell, ningú em va rebre a l’entrada i vaig buscar un lloc còmode des del qual veure’m salpar. No vaig plorar, perquè ja sabia on anava, però sí vaig sentir gran pena per no haver-me acomiadat com calia. Però mare, existeix un comiat perfecte per tan temuda partida?. Crec que no. No m’hauríeu deixat pujar a bord, us hauríeu aferrat a mi, a una mínima esperança per mantenir-me al seu costat. I per què fer més llarga l’agonia? No calia. Desconeix-ho el recorregut que vam fer, car, no importa, doncs ja en sabia de feia temps el destí. A l’arribada ningú em va rebre tampoc, però ja no sentia pena, ara tot era en plena calma.
Enyoro les flors i l’olor que fan. Aquí les que hi ha no tenen un color definit, i d’olor no en fan gens. Enyoro el contacte amb l’herba verda, recent tallada del jardí. Enyoro l’escalfor del sol, enyoro l’aigua de pluja. Però sobretot a vós. També em manca el pare, és clar, i la seva veu tendra. Els seus braços forts que m’acollien quan queia, quan plorava o quan ho feia veure per tal que ell em protegís. No patiu ni penseu què veu fer malament. Era el meu destí haver de partir. Potser massa aviat, donada la meva edat… Tan se val, mare, no patiu.
Mentiria si dic que no us vull veure. Però seria egoista si desitgés la vostra arribada. Teniu temps, vida i pau. Disfruteu-la, si us plau. Jo continuaré esperant sense desesperar. Ho prometo. Mentiria si dic que no estic plorant. Mare, sabeu que sóc de dèbil llàgrima. No us prenc més temps de vida. Aquest sí que és el meu veritable comiat. Fins sempre, mare.
© Silvia Martínez Castellnou
|
| |
Puntuació promig: 5 vots: 1
|
|