|
Segueix-nos també a facebook
|
|
|  | | Meteo Moià |  | | Meteo l'Estany |  | | Meteo Collsuspina |  | | Meteo Monistrol |
 | | Meteosat | |
|
| |
|
Aportacions: Denúncia comportament motoristes a la B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders
|
|
S óc usuari de cotxe, els matins dels dissabtes, diumenges i festius de la carretera B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders en els 2 sentits.
Aviso i denuncio el comportament d'alguns motoristes que converteixen aquesta carretera en un circuit de velocitat. No pot ser que a cada corba tinguis el dubte de quina moto sortirà pel meu costat de circulació. A més de l'ensurt, tenen lleis quan et queixes.
El control de trànsit en aquesta carretera entre les comarques del Moianès i el Vallès Occidental no existeix. Mai he coincidit amb cap cotxe / moto de Mossos d'Esquadra ni control estàtic de velocitat. Per aquests motius, crec que se n'aprofiten alguns motoristes. Proposo mesures immediates i urgents per fer fora aquests motoristes d'aquesta carretera, sabent que malauradament i a continuació, trobaran altres carreteres per fer el mateix.
Josep M. Rierola
37266802 V
|
|
Aportacions: L'observador
|
|
 Jo no
sóc d’aquí, jo només he vingut a observar, i passaré sense pena ni gloria,
perquè jo només he vingut a mirar.
He vist
com naixeu pulcres, innocents, nets d’esperit. Llavors al cap del temps us aneu
espatllant de cos i ànima.
He vist
com us estimeu, abraceu, rieu, però també com us odieu, envegeu, maltracteu.
He
contemplat coses meravelloses, els rius, els boscos, les muntanyes, el mar, el
cel, tots els essers vius.
He
mirat com aneu com somnàmbuls, programats, deambulant per aquí i per allà
buscant no sé que.
Us
observo des de fa anys sense saber que voleu i a on aneu.
Us
ajudeu els uns als altres, lluiteu per sobreviure, però també us elimineu sense
pietat.
El
diner us mou el món d’una manera cruel, creant grans desigualtats entre
vosaltres, però també sabeu ser solidaris.
I marxaré
sense pena ni gloria, havent vist coses extraordinàries, però també coses terribles, decebut i alhora content perquè jo no sóc d’aquí.
Feliu
Añaños Masllovet
|
Enviat per Redaccio el Dimecres, 27 de juliol a les 09:51:18 (513 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: Trobarem a faltar el teu somriure
|
|
 I Déu va
mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Per fer reflexionar a
l’home va enviar-li una maledicció; li
trauria un dels més preuats elements que té la condició humana, el somriure.
Tampoc es podria ajuntar amb els de la seva espècie i hauria de passar la major part del temps
tancat a casa.
I la
natura ho va notar, l’aire va començar a ser més pur, els animals van recuperar
el seu territori perdut, les flors van sortir als llocs més insospitats, a on
feia temps que no naixien, i es va tornar a sentir el cant dels ocells.
I Déu va
aixecar el càstig parcialment a l’home, podria sortir de casa però no somriure.
I l’home
mentrestant intentava buscar la poció màgica que desfés el malefici.
I Déu va
tornar a mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Va limitar els
moviments dels homes i les dones, el contacte entre ells, l’efecte, el somriure...
Feliu Añaños Masllovet
|
Enviat per Redaccio el Dimarts, 20 d'octubre a les 10:35:04 (1173 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: No tot anirà bé!
|
|
 “Tutto
andrà bene” és el missatge que fa dies omple els balcons d'Itàlia
després de viure l’esclat de pandèmia del coronavirus. El “Tot anirà bé” també ha
arribat a Catalunya, però de fet estem comprovant que no tot està anant bé ni
anirà bé a curt i mig termini.
Aquí
tothom hi perdrà a tots els nivells. A banda de les víctimes que deixarà pel
camí el virus, la gent treballadora és la que més patirà, quan ja estem
comprovant les dades del atur que han pujat d’una manera alarmant, això sense
tenir en compte els ERTOs. Es veu a
venir allò de la crisi del 2008 a on els pobres seran més pobres i els rics més
rics. Seran moltes les famílies i les empreses que acabaran endeutades o fent
suspensió de pagaments, això en quan a nivell econòmic.
En quan a nivell emocional, la gent, després de tants
dies de reclusió i confinament quedarà també afectada. El fet de no poder-se ni
acostar amb el altres, ja no dic abraçar-se o fer-se petons, ni tan sols
encaixar les mans, comportarà un descens de la socialització, sent tan
important per l’ésser humà el contacte físic. Ens ho pensarem dos cops abans de
fer un petó a donar la mà a algú.
|
|
Aportacions: Estem condemnats al confinament perpetu?
|
|
 Els Partits de l’Eix del Mal aprovaven el 26 de
març de 2015, la presó permanent revisable, la màxima pena privativa de
llibertat del Codi Penal espanyol, dins de la Llei de Seguretat Ciutadana o “
llei mordassa”, que amb la boca plena, els que es qualifiquen de partits
democràtiques es comprometien a deixar sense efecte., la llei continua vigent,
i s’ha vingut aplicant contra qualsevol manifestació ciutadana que no pretengui
aplaudir al GOBIERNO.
La proposta de sortida del confinament sembla
que perllonga el tancament d’escoles, i d’espais on es puguin donar
concentració de persones, que només permet a les fàbriques, i als magatzems de
productes bàsics – aviat la roba interior s’haurà de considerar així – ,
infants, joves i jubilats que no son ‘força de treball’ tindrien força
restriccions per a circular lliurement.
Per “garantir” la salut, es limita la
llibertat.
Els epidemiòlegs consideren que la rati de
defuncions al REINO DE ESPAÑA, 9,47%, 11.947 persones sobre 126.168 casos
OFICIALMENT, reconeguts avui 5.04.2020, és una falsedat, i que el nombre
REAL supera amb escreix els 1.200.000.
Afegiu aquí que la proposta de l’equip de
l’Oriol Mitjà i Villar (Arenys de Munt, 23 de juny de 1980) fa un especial
èmfasi en l’avaluació de la immunitat de la població; la detecció precoç de
casos i de contactes,.., en definitiva en fer, allò que a dia d’avui es
reclama per arreu, proves, tests,……
Està clar que NO SOM gaire “sapiens”, la
nostra historia, la començaven amb mal peu contrariant la voluntat de Déu, que
ens desnonava del Paradís terrenal.
Ara, ens mans del ‘maligne’, les peripècies que
narrava George Orwell (25 de juny del 1903 - 21 de gener del 1950), en la seva
novel·la “L’últim home a Europa”, que es publicaria amb el títol “1984”, ens
acabaran semblant suaus.
Confiem que el bon Déu tingui pietat de
nosaltres.
Antonio Mora Vergés
|
Enviat per Redaccio el Diumenge, 05 d'abril a les 14:12:37 (3400 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: Banderes d'oració
|
|
 No són freqüents per aquestes terres nostres, parlo de
les oracions, estem no en un estat laic, sinó clarament en un estat contrari a
tota pràctica religiosa, del color que sigui, en això si que podem afirmar que
no som racistes!
Ens carreguen els musulmans amb les seves peticions de tenir un lloc per a
pregar, ens carreguen també els jueus, tot i que aquests no demanen que sigui
l’erari públic qui doni solució al tema dels locals, com no ho fan la majoria
de confessions cristianes i assimilades, com els testimonis de Jehovà, els
Mormons; i com tampoc ho van fer els budistes, que son justament els que fan
servir aquest estri curiós, l’anomenada bandera d’oració.
El terme bandera, és clarament originari de la Xina, amb un anticipació no inferior
a un mil·lenni, a l’ús d’aquest senyal com identificació d’algun grup humà,
exercit, o quan és va saber que eren, com a un país.
L’ús religiós està força concentrat en els països propers al Tibet, i
consisteix en escriure pregaries en un tros de roba, que desprès serà
traslladada fins a un punt elevat, i allí amb els suports que calgui és deixarà
onejar, perquè el vent porti fins al cel, les pregaries permanents d’aquells
que han participar en la tasca, primer de fer la bandera, desprès de portar-la
fins a un lloc elevat i finalment la de fitxar-la de la millor manera possible,
perquè l’efecte sigui el màxim de durador.
Està però clar, que cal renovar freqüentment les banderes, sobretot si recordem
que en la zona del Tibet, els vents son forts, els freds severs i la naturalesa
ensenya per arreu la seva força.
|
|
Aportacions: L'Hostal del Llop
|
|
 Algun mapa el situava en un punt entremig entre el
Coll de Traens i el Coll de la Descarrega, donava servei als que feien el
trajecte entre Granera i Sant Llorenç Savall, o entre aquesta població i
Calders o Mura i Talamanca.
Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya
en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos
correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara
sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers
acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos
els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als
excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el
seu Bisbe en demanda d’absolució.
Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la
nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una
imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple: una gran
cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i
dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes
i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.
El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i
finals del segle XVI, n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells
llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a
partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només
fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors
extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un
Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.
|
|
Aportacions: Manifest contra la pobresa
|
|
 “Això diu el Senyor: defenseu
el dret i la justícia” (Jr 22,3)
L’ecumenisme
és un moviment de diàleg entre cristians de diverses confessions per trobar espais
de col·laboració i amistat entre ells, en vistes al retrobament. En aquest
sentit, treballa, no únicament en l’àmbit doctrinal o teològic, sinó també en
qüestions de caràcter social i assistencial.
Conseqüent
amb això, el Moviment Ecumènic de
Sabadell, després de mesos d’estudi, fins i tot amb la col·laboració
d’experts en la matèria, vol cridar l’atenció sobre els efectes de la cronificació de la pobresa, la qual és
una de les seqüeles de la crisi econòmica -un dolorós forat negre del sistema
econòmic- que a la nostra ciutat afecta, segons diversos estudis, més d’un vint
per cent de la població. La pretesa recuperació
de l’economia no beneficia tothom per igual.
L’exemple més pregon
n’és, entre altres, la reaparició de la figura dels treballadors pobres, amb sous
molt baixos i contractes molt precaris. Les persones que pateixen aquesta
situació es troben a prop de la vulnerabilitat social o hi són clarament
immerses. També a la nostra ciutat i a la nostra comarca.
|
|
Aportacions: Els Reis Mags amb barretina
|
|
 Una vegada hi havia a Catalunya un poble molt petit i pobre. Hi vivien només tres famílies que lluitaven cada dia per mantenir el poble viu, no volien que quedes desert i abandonat. Vivien del que cultivaven als horts i als conreus, també del bestiar que tenien com conills i gallines.
Les tres famílies ho compartien tot, així podien d'aquesta manera tirar endavant. Les dificultats però no eren poques, doncs les cases eren molt velles i necessitaven sovint un bon manteniment. També s’havien d’arreglar els pous i les sèquies d’on treien l’aigua.
Un any de molta sequera els pous quedaren secs, les sèquies eixutes i les fonts no rajaven. Així és que ja es veien deixant el poble amb molta pena i anar a un altre lloc a on poguessin sobreviure. Provar de fer arribar aigua novament al poble era molt costos i ells no s’ho podien permetre. Ho tenien decidit, a mitjans de gener marxarien.
|
|
Aportacions: Hi ha una palmera al pati
|
|
 Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.
Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.
|
|
Aportacions: L'amor de l'osset per la seva mare
|
|
 Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!
Un paisatge meravellós, tot nevat…
Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.
Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.
Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.
L’osset tot plorós, pensava:
─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:
─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.
|
|
Aportacions: Mirall de l'ànima
|
|
 La frase deia, "la cara és el mirall de l'ànima "; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.
Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot "la mala sang" amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?
Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.
El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?
|
|
Aportacions: Un grill a casa dels avis
|
|
 Doncs sí, a casa dels meus avis tenien un grill, no l’havien pogut trobar mai, no coneixien el seu amagatall i a l'estiu només se sentia el cant del grill, amb el seu característic "cric-cric".
Cada any passava les vacances a casa dels meus avis, em tenia ben intrigada el grill, quan els meus avis dormien i es pensaven que jo també dormia, sortia al pati a veure si veia al grill, i alguna vegada l'àvia m’havia enxampat escoltant el cant del grill i em preguntava: ─com és que no estàs dormint, que no tens son? no ─li contestava i afegia: ─estic molt fresca aquí al pati, dins fa massa calor i a més, gaudeixo molt amb el cant del grill.
L'àvia em va aclarir: ─Fa temps que el sentim, però mai l’hem vist, hem buscat però res, i em diu: ─Me’n torno al llit, tracta de no anar a dormir massa tard, d'acord? d'acord ─vaig contestar, fins demà. L'àvia es va acostar, em va fer un petó i jo li vaig donar un altre. I se'n va anar a dormir.
Per costum, jo sortia cada dia al pati a escoltar el cant del grill, m’encantava el seu cant, de vegades grinyolava fort. El buscava sempre, havia mirat per la bassa, per les bardisses, enmig de les fulles, per la gespa, per tots els racons, i el grill no apareixia.
Al matí, encara que anava a dormir tard, era la primera a aixecar-me per contemplar la magnífica vista que tenia des de la meva habitació, un paisatge tot verd i envoltat de muntanyes, m’arreglava i baixava a esmorzar.
|
|
Aportacions: Crònica d'un alliberament
|
|
 No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.
Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet- li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.
Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.
|
|
Aportacions: La rebel·lió de les rajoles
|
|
 Era un fabricant de rajoles de tota classe que no en parava de fabricar. Tothom que el coneixia li deia “Joles”.
Vet aquí, que en Joles, estava molt preocupat pel que estava succeint en el seu poble. Veia amb preocupació que totes les rajoles que ell “artesanalment” fabricava i després els paletes col·locaven a les voreres, al cap d’un temps ja no eren ni la meitat de boniques.
En Joles, exclamava: – No hi ha dret! No tenen cura de les meves rajoles!
El que ell no sabia era que les rajoles també estaven molt disgustades pel tracte que rebien. Eren embrutades pels humans, tant petits com grans, hi tiraven brossa, els gossos pixaven i defecaven al damunt, quan venien festes rebien vomitades dels eixelebrats que quedaven allà sobre les rajoles fent-les envellir…
Un dia, com tot té vida i les rajoles també en tenen, una d’elles va exclamar:
-Haurien de tenir vergonya, segur que si els hi passés a ells, ja s’hi mirarien més, ja, segur, tota enfadada!
De tant ofesa pel tracte que rebien i amb raó, va convocar una reunió amb totes les altres rajoles i va exposar el tema: -Ens deixen deixalles, se’ns pixen i defequen, ens vomiten al damunt, que més ens poden fer ja?
Quan van acabar la reunió ja havien decidit el que farien: UNA REBEL·LIÓ DE RAJOLES.
|
|
Aportacions: El pou de glaç i els menairons
|
|
 Fa molts, molts anys, que en un poblet de la comarca de l’Alt Urgell va passar un fet curiós alhora extraordinari del qual encara es parla.
Vosaltres sabeu que avui dia existeixen els frigorífics elèctrics, que serveixen per conservar els aliments frescos durant dies, oi? Doncs els vostres padrins van ser els primers a tenir-ne un. Puntualitzem, en aquells temps es deien neveres de gel, però no us imagineu pas que fossin com les d’ara, no, i ara!
Eren unes neveres que s’hi assemblaven però molt més petites, a les quals s’introduïa una barra de gel dins del compartiment de dalt. Això era molt feixuc perquè s’havia de fer cada dia ja que el gel, en arribar la nit, ja s’havia convertit en aigua.
I el gel, d’on el treien?
Llavors existien unes fàbriques que elaboraven gel artificial per repartir-lo per les cases. Un traginer era l’encarregat de fer-ho. Recordo que descarregava la barra de gel, se la col·locava damunt de l’espatlla i així, casa per casa, n’anava repartint.
Però els avantpassats dels nostres avantpassats no van tenir frigorífics elèctrics, ni neveres de gel, ni tampoc gel; no tenien res de res. Els aliments els conservaven en salmorra al rebost de casa. D’aquesta manera, es guardaven molt de temps.
En aquests segles, els homes havien començat a construir pous de glaç i els utilitzaven per conservar el gel i la neu durant l’hivern. A l’estiu en feien gelats, conservaven el peix, altres aliments i fins i tot l’utilitzaven per a altres fins.
I com era un pou de glaç?
|
|
Aportacions: Despistats, però feliços
|
|
 El que ara explicaré és una experiència que ens va passar al meu home i a mi; sense dir noms, però segur que els que ho saben es faran un fart de riure.
El dia 5 teníem una excursió a Ivars d’Urgell, havíem de visitar el Castell del Remei, on uns franciscans tenen cura de canalla disminuïda, i un estany recuperat que en temps d’en Franco havien fet assecar.
Sabíem el lloc de trobada i l’hora.
Va passar que el senyor que es cuidava de l’excursió va emmalaltir i ell, molt cortesament, es va preocupar de nosaltres i ens va enviar un correu per dir-nos exactament on era el punt de trobada.
La mestressa, o sigui, jo, va llegir el correu per sobre i no es va adonar que el lloc de trobada no era a l’Institut tal com ens pensàvem, sinó que era en un altre lloc, a la parada d’autobusos de la ciutat.
Ens llevem a les set del matí, ens preparem i marxem cap al punt de trobada erroni. Arribem allà, on hi havia un autocar, i ens vam pensar que era aquell, el nostre.
|
|
Aportacions: L'origen de la rosa de Sant Jordi
|
|
 L'encantat i desencantat del Mag Cel·lí, agafat en pilotes per la germanastra rareta del Rei Artur, es quedarà penjat dins d'un castell, sota el servei de la encisadora Morgana.
COM DESENCANTAR-SE DELS ENCANTS PER MIGS DE ENCANTERIS VANS
Tot això és cert. Ho és perquè està escrit. Abans que Tristany i Isolda beguessin el beuratge contaminat amb herbes al·lucinògenes,el Mag Cel·lí ja ho havia provat. I es quedarà penjat en lo alt d'un núvol, molt alt, més alt que el Cargol del basket. Com una torre castellera de cinquanta mil Cargols de baskets catalans – americans.
Ho difícil seria fer-ho baixat. Ja no perquè estigues penjat molt alt,sinó perquè estava enamorat. ”L’amor dolç beuratge que tan fas de mal”, ”quan podré trobar el remei?”. Jo que sóc Mag i no ho sé. Que faran els demés?
Els demés es fotien vius igual que el Mag Cel·lí. De fet no estava posseït per cap encanteri, per això no es podia desencantar. Ell sabia tots els trucs i trampes del Vademècum dels mags, amb una fórmula no se'l podia agafar.
La única manera era amb la força de la seva testosterona, i d’això la Morgana sabia molt. Era molt jove comparada amb el Mag Cel·lí. La seva bellesa ingènua i dolça, (quan li convenia), atreia al mag, sense que pogués oposar resistència. Morgana anava sovint a fer-li consultes, perquè li dones fórmules i li revelés secrets.
|
|
Aportacions: Quins temps aquells!!
|
|
 Sí, quins temps aquells que recordo quan anava a visitar una cosina meva a peu que vivia a dalt de tot d’una muntanya, doncs no hi havia altra manera d’arribar-hi!
La meva tieta i jo, que era una nena en aquells temps, fèiem un viatge amb tren que entre parada i parada, durava aproximadament unes tres hores i un cop, arribades al punt de destí baixàvem del tren i enfilàvem camí cap amunt, carregades totes dues amb tot l’equipatge (sort que en aquells temps no es necessitaven tantes coses) i de tant en tant, anàvem parant i descansant una estona, i apa, tornem-hi, cap amunt!
Arribàvem a dalt, suposo que la meva tia exhausta i jo no tant i ja ens estaven esperant.
Era una casa de pagès on per escalfar-se a l’hivern, solien tenir la quadra de les vaques sota del que era el menjador, doncs l’escalfor pujava cap dalt, com ja sabeu, i així s’hi estava calentó. Allà menjàvem tots, familiars i vaques, bé, elles a baix, però, nosaltres a dalt ensumant la ferum que desprenia la quadra i que es barrejava amb la bona olor del menjar que ens havia preparat la meva tieta, i si havies d’anar a l’WC havies d’anar a fer companyia a les vaques, elles per un costat i tu, per un altre.
|
|
Aportacions: La Marieta perduda
|
|
 Hi havia una vegada una nena, la Berta, que passejava pel parc. De cop i volta, va estar a punt de trepitjar una marieta.
Es va parar i va pensar:
-Sort que no l’he trepitjada, pobreta!
La Berta es va ajupir i amb molta cura se la va posar a la mà. Va veure que la marieta estava plorant i la Berta li preguntà:
-Què et passa, marieta? Per què plores?
I la marieta, sense deixar de somicar, li contestà:
-És que m’he perdut i ara no sé què fer. Encara no sé volar i no puc anar amb els meus pares, que deuen estar molt preocupats. Em deuen buscar pertot arreu.
-Com és que t’has perdut? -li va dir la Berta-. Anaves amb els teus pares?
La marieta, que estava molt espantada, li va contestar:
-Sí, jo anava amb els pares, però com diuen ells, es veu que sóc molt distreta, bado i em perdo.
|
|
Aportacions: Fins a setanta vegades set
|
|
 El perdó dels homes mai no pot ser total perquè, entre altres raons, resultaria perfecte, una aspiració a l'absolut que és un atribut exclusiu de Déu. Els homes, d'altra banda, arrosseguen biografies i circumstàncies vitals que fan que sovint parlin de perdonar sense oblidar, deixant obert inadvertidament el camí a un tipus de justícia que es pot semblar molt a la revenja, amb la porta oberta a la reiteració dels conflictes.
En aquest sentit, molts deuen recordar haver vist el film In my Country, del director John Boorman, que a Espanya es va estrenar l’any 2005 amb el títol de “En mi tierra”. Basada en fets reals, la pel·lícula tracta el procés de diàleg i reconciliació que es va dur a terme Sudàfrica, a mitjans dels anys noranta, poc després que Nelson Mandela arribés al poder per posar punt i final al sistema de segregació racial que imperava legalment al país des del 1948. Aquest procés d'enteniment es va realitzar en el si de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que va ser presidida pel bisbe anglicà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, qui va establir per a aquella el següent lema: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó.”
|
|
Aportacions: Diàleg per a la comprensió*
|
|
 Benvolguts i benvolgudes.
Em dic Antoni Ibáñez Olivares, vaig néixer al centre de Sabadell -fet que deixa una empremta inesborrable-, on sempre he viscut. Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres, per la UAB, i comptable. Pertanyo a l'Església Espanyola Reformada Espiscopal (d'inspiració anglicana), la parròquia de la qual a Sabadell és l'Església de Crist, del Carrer del Sol. La nostra pastora, Susan Woodcock, ens va deixar fa uns mesos, i des d'aquí aprofito per retre-li un sentit homenatge.
La meditació que tot seguit exposaré tracta d’identitats i de pertinences, segons les definicions que l'escriptor libanès Amin Maalouf en va fer en el primer capítol del seu llibre Les identitats que maten, que va ser publicat en català l'any 1999, i es pot trobar a les biblioteques de Sabadell. Em va ser encarregada pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell, que forma part de l'Associació Catalana de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós, la qual aglutina un bon nombre d'entitats i d'iniciatives dedicades a tal finalitat: la comunicació entre religions.
M'agradaria demanar la comprensió de tots vostès per tal que entenguin positivament el que diré, ja que, en trobar-nos en plena campanya electoral, qualsevol relació amb la contesa partidària -perfectament legítima- és pura coincidència. Aquesta vol ser una reflexió cívico-religiosa, per no dir de mera urbanitat.
|
|
Aportacions: L'Escanyapobres
|
|
La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre accedir a l’educació i a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col·locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.
Per cert, ja que he esmentat Bolívia, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.
|
 Són les quatre de la matinada i la son no em vol visitar. No trobo una cosa més adient a les meves aspiracions que escriure quatre lletres de les que tinc barrejades en un sac. N’hi ha moltes, només he d’ordenar-les com si fos un trencaclosques i he d’anar escullin les que em facin falta per escriure el que vull. Les lletres són entremaliades i juguen a l’amagatall. No estan acostumades a que els faci treballar en aquestes hores tan inusuals.
A mi, personalment, m’encanta escriure a la matinada, quan tothom dorm. És l’hora ideal per a la meva inspiració, però avui no sé què escriure, perquè les lletres se m’amaguen i no puc trobar la que busco en cada moment. Per això em limito a parlar d’elles.
Són una bona companya sempre que se les estimi, pots passar molt de temps amb elles sempre que et visiti la inspiració.
Mai no m’han agradat els números, no més me he aficionat a les lletres des de molt joveneta, i escriure és el que més m’agrada.
Encara que ara em fan el buit, no deixaré d’estimar-les perquè sé que estaran sempre amb mi, fins el dia que em mori.
|
|
Aportacions: L'home que volia morir o viure
|
|
 Tenia 49 anys quan es va trencar. No va ser per cap caiguda ni accident de trànsit, es va trencar per dintre.
Treballava de comercial en un càrrec de responsabilitat per una multinacional automobilística. Es passava a l’empresa moltes hores suportant la pressió dels alts directius i clients importants que li demanaven més i més.
Va ser de sobte, un dia al despatx va notar un formigueig a les cames i un nus a la gola, va quedar bloquejat. Va acabar el dia com va poder i va plegar més aviat de lo habitual. Ho va saber de seguida, la corda de tant tensar-se s’havia trencat. La sensacions que tenia era de mor imminent. Es va espantar.
L’endemà no va anar a treballar, va anar el metge. El diagnòstic l’esperat: estres, angoixa, ansietat, el sistema nerviós desfet. Va estar uns dies de baixa, no gaires, i va tornar a la feina.
Cada dia al matí al despertar-se, el formigueig a les cames, el nus a la gola. La combinació de pastilles que li havien receptat a base de vitamines i tranquil·litzants no li feia cap efecte.
|
|
Aportacions: ''Se va el caimán''
|
|
 Quan el passat dijous 9 de febrer el ministre d’Economia, Luis de Guindos va mussitar a cau d’orella d’Oliver Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics “demà aprovarem la reforma laboral y serà extremadament agressiva”, estava enviant un missatge d’allò més agradable al tàndem Merkel/Sarkozy, però sobre tot als seus caps, els “mercats”, és a dir als rics i poderosos d’Europa i del món sencer.
La reforma laboral, que va ser immediatament aprovada pel Consell de Ministres següent, no és solament “agressiva”, sinó socialment devastadora: baixada general de sous, contractes més precaris, expedients de regulació d’ocupació per la via d’urgència i disminució de les indemnitzacions per acomiadament, entre altres dels quals la premsa ja n’ha informat detalladament.
|
|
Aportacions: Conte de Nadal
|
|
 La nena diminuta voltava per la casa sense trobar quelcom que li fes prou gràcia.
Era la nit de Reis i volia jugar, va agafar un llibre de contes del prestatge, per a veure si la podia distreure y es va trobar que el personatge principal era un ogre. No li va agradar gota. El monstre era mot lleig i sobre tot molt dolent. Es menjava les nenes i cada dia es tornava més gras.
Va decidir escriure al Reis, que sempre havien sigut generosos amb ella, i els hi va demanar qualsevol cosa per a jugar.
Els Reis li van regalar una ciutat en miniatura, perquè pogués voltar pels seus carrers. Ella, molt il·lusionada es va ficar a dintre i va començar a caminar pels seus carrers. Arribant a la plaça es va trobar una dona que demanava almoina al peu de l’església i es va aturar a parlar amb ella.
Per què demanes? No tens diners?
No tinc diners ni salut. Li va respondre. En aquesta ciutat només viuen els rics. Quan jo era jove no feia cas de la gent que demanava al carrer i mai hagués pensat llavors que algun dia em trobaria en la mateixa situació.
Jo no tinc res per donar-te, només el meu desig de que recobris ben aviat la salut.
Aquest és el millor regal que m’han fet fins ara. T’estic molt agraïda.
|
|
Aportacions: Baula, el destí dels humans
|
|
 Parlàvem dels canvis - a pitjor - pel que fa al món del treball.
Em recordava el meu interlocutor que en totes les feines - per simples i senzilles que fossin - si el treballador/a es sentia implicat hi havia un possible recorregut ascendent:
Si hom feia de cambrer en un restaurant, podia aspirar a ser en algun moment del futur el Maître.
Si treballava en el sector tèxtil – avui quasi desaparegut al Regne d’Espanya – i s’aplicava, podia assolir la categoria d’encarregat, majordom, contramestre ,....
En el sector de la construcció els manobres aspiraven a ser uns paletes de primera.
Els mecànics ,...
Les ‘cosidores de peces’, amb els anys i l’experiència assolien la categoria de cuidanta [ paraula tècnica, que no es recull a l’enciclopèdia de Barcelona ]
Sempre hi ha hagut persones que treballen per viure, i no tenen cap aspiració ‘professional’ i accepten encantats fer el mateix durant tota la vida.
|
|
Aportacions: L'afer Quintana
|
|
 L'Ana (amb una sola ena, si us plau) viu permanentment a Eivissa des de fa deu anys. És patronista i dissenyadora, i, si no recordo malament, els seus pares procedeixen de Donosti. L'Ana va néixer a Barcelona, però sempre s'ha expressat majorment en castellà, sobre tot en l'àmbit familiar. Està casada amb el Gerard Quintana, el cantant dels Sopa de Cabra, amb qui comparteix els seus dos fills. Per la tele es veuen molt feliços. El pare del Quintana era navarrès i la mare, de Girona. El Gerard sempre va parlar en castellà amb el seu pare, i en català amb la seva mare. Amb això dels Sopa es veu obligat a passar mitja vida gravant a Barcelona -o de gira- i el que li queda de temps, amb el seus, a Eivissa. Com a cantant i com a persona de gran carisma social -especialment entre els joves i no tan joves- s'expressa gairebé sempre en català i crec que es considera independentista. A casa, a Eivissa, amb l'Ana i els nens, fa servir el castellà. Fins aquí, doncs, cap problema.
Però un dia, l'Albert Om i l'equip de l'excel·lent programa El convidat, de TV3, li demanen al Quintana de fer un reportatge sobre la seva vida privada. I a Eivissa es descobreix el pastís: el Gerard Quintana, en família, parla en castellà. Sí, sí, tu! Què fort! L'estrella del rock català parla en 'espanyol' amb els seus! De seguida, una deu d'opinions inunda les xarxes internàutiques: els uns a favor, els altres sí però no, uns tercers es mostren condescendentment en contra, i un grup no petit de yihadistes del bon cop de falç defensors de la terra insulta en Quintana amb tota mena de barroeries. Aquell es defensa tot seguit amb un article publicat el 20 d'octubre proppassat a El Periódico de Catalunya titulat “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”, que recomano vivament llegir a la pàgina web del diari.
|
|
Aportacions: Al enemigo, ni agua !!!
|
|
 La frase forma part del ideari bàsic del nacionalcatolicisme [conegut també com feixisme, franquisme,...], està clar que hi ha una clara contradicció entre aquest enunciat, i el que defensen - si més no sobre el paper - els seguidors del catolicisme. Déu, sovint és utilitzat com a bandera d’alguns contra la resta.
Em tornava la frase a la memòria en ocasió d’una visita que feia a una persona - catalana - ingressada en un hospital. És una persona d’edat, sola i sense recursos econòmics. Ara, al·legant raons d’estalvi, en els àpats no els donen aigua, tampoc els faciliten estris i mitjans per a la higiene, ni tovalloles, ni....
|
|  |
|
La Galeria fotogràfica, web recomanada per patrimoni.gencat
|
|
Hem rebut
9883532
impressions des de maig 2005
|
| Dilluns, 27 de juny | | · | L'imperi del mamonisme |
| Dijous, 28 d'abril | | · | No a l'abandonament ni al maltractament animal. Adopta! |
| Dimecres, 13 d'abril | | · | Zapatero, se va de ''rositas'' |
| Dimarts, 04 de gener | | · | Els Reis Mags, la logística i la veritat |
| Dijous, 09 de desembre | | · | La reflexió de la jornada |
| Dilluns, 08 de novembre | | · | Benvingut Santedat |
| Dimecres, 18 d'agost | | · | Paraules d'àngel |
| Dimarts, 22 de juny | | · | A grans mals,... |
| Diumenge, 02 de maig | | · | Llei de les samarretes |
| Dimarts, 20 d'abril | | · | La Creu de Sant Jordi |
| Divendres, 16 d'abril | | · | Els joves i les estrelles |
| Dimarts, 06 d'abril | | · | Els secrets del Quixot |
| Dimecres, 31 de març | | · | La sal sin vida |
| Dimecres, 24 de març | | · | El timbaler del Bruc |
| Divendres, 19 de març | | · | Geometria Inhumana |
| Diumenge, 14 de febrer | | · | Pensions. La darrera astracanada |
| Dimarts, 26 de gener | | · | Decisió macabra |
| Dissabte, 12 de desembre | | · | "El solitari" |
| Dimarts, 08 de desembre | | · | La conscienciació mediambiental |
| Dijous, 03 de desembre | | · | Un amic transparent |
| Dilluns, 23 de novembre | | · | “WOODY WOODPECKER”; Fernández Ordóñez, Ángel |
| Divendres, 06 de novembre | | · | Corrupció en la col·legialitat |
| Dijous, 05 de novembre | | · | Queixa contra 'la Tosca' |
| Divendres, 09 d'octubre | | · | Nacionalisme espanyol. La biga |
| Dimecres, 23 de setembre | | · | Copagar, codecidir |
| Dimecres, 15 de juliol | | · | El taller clandestí |
| Dimecres, 01 d'abril | | · | Camí de Sants |
| Dilluns, 10 de novembre | | · | Qui a capital mata, que rebi la pena capital |
| · | Dolarització o dolorització ? |
| Diumenge, 07 de setembre | | · | Qui roba a un lladre ,.... |
| Dimarts, 08 de juliol | | · | No hi ha res gratis |
| Dimarts, 06 de maig | | · | Logística en un país caòtic |
| Dimecres, 26 de març | | · | quid pro quo |
| · | El Mal Xines |
| Dijous, 07 de febrer | | · | Carta oberta al President Zapatero |
| Dimecres, 29 d'agost | | · | La meva reflexió sobre l’educació per el respecte a la natura |
| Dijous, 28 de juny | | · | L’inhibidor de freqüències |
| Dimarts, 19 de juny | | · | Hisenda, Constitució i Democràcia |
| Dimecres, 04 d'abril | | · | Qui m'ha tocat ? |
| Dissabte, 31 de març | | · | Sogres i bunyols de cuaresma |
| Dimecres, 07 de febrer | | · | Posar la llengua a la rentadora |
| Divendres, 02 de febrer | | · | Posa la llengua a sobre del coixí |
| Dilluns, 29 de gener | | · | La finestra parladora |
| Dijous, 25 de gener | | · | Marxem de viatge...! o no ? |
| Dimarts, 02 de gener | | · | Nit de Reis |
| Dilluns, 25 de desembre | | · | Història d’un Nadal |
| · | El nostre tió |
| Dimarts, 12 de desembre | | · | Alegreu-vos, canteu amb joia, celebreu aquest dia maravellós |
| Dimecres, 22 de novembre | | · | La Cadira |
| Dilluns, 06 de novembre | | · | Fer-se unes ratlles |
Articles Vells
|
|
Portada 
