Benvingut a moianès.net
Portada Els més llegits Correu Galeria fotogràfica Fòrums

Índex
· Inici
· Arxiu de notícies
· Bibliografia, mapes i _vídeo reportatges_
· Buscar
· Directori d'anuncis
· Els més llegits
· Enllaços
· Enquestes
· Enviar article/notícia
· Estadístiques
· Fòrums
· Google-cerca
· Missatges privats
· Preguntes freqüents
· Recomanar
· Suggeriments
· Temes
· Usuaris registrats

Articles a l'atzar

economia
[ economia ]

·Nota de premsa del Ple del Consell Comarcal del Moianès
·Últim mes per inscriure's al Pràcticum Odisseu
·Convocatòria oberta dels Ajuts al Pràcticum ODISSEU
·La Junta d'ARCA segueix avançant en la seva campanya
·El Consorci del Moianès inicia dos projectes de formació i treball
·Per un desenvolupament rural sostenible, integral i integrador
·El Consorci formarà en el sector agroalimentari
·El Consell Comarcal del Moianès es posa en marxa
·SQS aprova les noves ordenances fiscals més socials

Menú per Categories
· Totes les Categories
· Aportacions
· Bages
· Berguedà
· Calders
· Castellcir
· Castellterçol
· Catalunya
· Collsuspina
· Comarques Centrals
· Granera
· Internacional
· L'Estany
· Lluçanès
· Moià
· Moianès
· Monistrol de Calders
· Osona
· St. Quirze Safaja
· Sta. Maria d'Oló
· Vallès Occidental
· Vallès Oriental

El temps

Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de Moià a temps real
MeteoMoià
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo l'Estany
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo Monistrol
Cliqueu aquí per a veure la imatge més gran
Meteosat

El temps a Catalunya
Cliqueu aquí per a veure la predicció a curt termini

Directori d'anuncis
Últims 10 anuncis

·Entitats
[ Associació Cultural Modilianum Afegit el 2006-02-24 13:15]

·Entitats
[ EL FANAL-grup Ecologista del Moianès Afegit el ]

·Alternativa Saludable
[ Teràpies Naturals Afegit el 2008-03-18 13:17]

·casa,venda o lloguer espais
[ casa a moià Afegit el 2013-01-05 20:45]

·Comerç
[ Contes a Mida Afegit el 2006-06-26 12:24]

·Equip de Serveis Topogràfics
[ EquiTop Serv Afegit el 2006-07-06 20:43]

·Centre de Teràpies Complementàries
[ Ajna Centre de Teràpies Complementàries de Moià Afegit el 2006-01-14 10:12]

·Comerç
[ Alimentacion Mascotas Afegit el 2012-06-12 15:16]

·Entitats
[ Moià Alternativa de Progrés Afegit el ]

·Empresa de serveis ambientals
[ GAIA Afegit el ]

[ Veure més anuncis ]

  
Aportacions: Els Reis Mags amb barretina
opinió
Una vegada hi havia a Catalunya un poble molt petit i pobre. Hi vivien només tres famílies que lluitaven cada dia per mantenir el poble viu, no volien que quedes desert i abandonat. Vivien del que cultivaven als horts i als conreus, també del bestiar que tenien com conills i gallines.

Les tres famílies ho compartien tot, així podien d'aquesta manera tirar endavant. Les dificultats però no eren poques, doncs les cases eren molt velles i necessitaven sovint un bon manteniment. També s’havien d’arreglar els pous i les sèquies d’on treien l’aigua.

Un any de molta sequera els pous quedaren secs, les sèquies eixutes i les fonts no rajaven. Així és que ja es veien deixant el poble amb molta pena i anar a un altre lloc a on poguessin sobreviure. Provar de fer arribar aigua novament al poble era molt costos i ells no s’ho podien permetre. Ho tenien decidit, a mitjans de gener marxarien.

Enviat per Redaccio el Dijous, 31 desembre a les 09:49:27 (570 Lectures)
(Llegir més... | 3036 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Hi ha una palmera al pati
opinió
Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.

Enviat per Redaccio el Dimarts, 09 desembre a les 13:07:37 (936 Lectures)
(Llegir més... | 8816 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: L'amor de l'osset per la seva mare
opinió
Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!

Un paisatge meravellós, tot nevat…


Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.

Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.

Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.

L’osset tot plorós, pensava:

─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:

─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.

Enviat per Redaccio el Diumenge, 22 desembre a les 09:40:09 (1043 Lectures)
(Llegir més... | 15489 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Mirall de l'ànima
opinió
La frase deia, "la cara és el mirall de l'ànima "; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.

Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot "la mala sang" amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?

Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.

El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?

Enviat per Redaccio el Diumenge, 08 desembre a les 19:04:25 (1116 Lectures)
(Llegir més... | 3873 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Un grill a casa dels avis
opinió
Doncs sí, a casa dels meus avis tenien un grill, no l’havien pogut trobar mai, no coneixien el seu amagatall i a l'estiu només se sentia el cant del grill, amb el seu característic "cric-cric".

Cada any passava les vacances a casa dels meus avis, em tenia ben intrigada el grill, quan els meus avis dormien i es pensaven que jo també dormia, sortia al pati a veure si veia al grill, i alguna vegada l'àvia m’havia enxampat escoltant el cant del grill i em preguntava: ─com és que no estàs dormint, que no tens son? no ─li contestava i afegia: ─estic molt fresca aquí al pati, dins fa massa calor i a més, gaudeixo molt amb el cant del grill.

L'àvia em va aclarir: ─Fa temps que el sentim, però mai l’hem vist, hem buscat però res, i em diu: ─Me’n torno al llit, tracta de no anar a dormir massa tard, d'acord? d'acord ─vaig contestar, fins demà. L'àvia es va acostar, em va fer un petó i jo li vaig donar un altre. I se'n va anar a dormir.

Per costum, jo sortia cada dia al pati a escoltar el cant del grill, m’encantava el seu cant, de vegades grinyolava fort. El buscava sempre, havia mirat per la bassa, per les bardisses, enmig de les fulles, per la gespa, per tots els racons, i el grill no apareixia.

Al matí, encara que anava a dormir tard, era la primera a aixecar-me per contemplar la magnífica vista que tenia des de la meva habitació, un paisatge tot verd i envoltat de muntanyes, m’arreglava i baixava a esmorzar.

Enviat per Redaccio el Dissabte, 09 novembre a les 19:08:16 (1098 Lectures)
(Llegir més... | 13290 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Crònica d'un alliberament
opinió
No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava  el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.

Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet-  li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.

Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.

Enviat per Redaccio el Dissabte, 19 octubre a les 09:04:12 (1305 Lectures)
(Llegir més... | 5922 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: La rebel·lió de les rajoles
opinió
Era un fabricant de rajoles de tota classe que no en parava de fabricar. Tothom que el coneixia li deia “Joles”.

Vet aquí, que en Joles, estava molt preocupat pel que estava succeint en el seu poble. Veia amb preocupació que totes les rajoles que ell “artesanalment” fabricava i després els paletes col·locaven a les voreres, al cap d’un temps ja no eren ni la meitat de boniques.

En Joles, exclamava: – No hi ha dret! No tenen cura de les meves rajoles!

El que ell no sabia era que les rajoles també estaven molt disgustades pel tracte que rebien. Eren embrutades pels humans, tant petits com grans, hi tiraven brossa, els gossos pixaven i defecaven al damunt, quan venien festes rebien vomitades dels eixelebrats que quedaven allà sobre les rajoles fent-les envellir…

Un dia, com tot té vida i les rajoles també en tenen, una d’elles va exclamar:

-Haurien de tenir vergonya, segur que si els hi passés a ells, ja s’hi mirarien més, ja, segur, tota enfadada!

De tant ofesa pel tracte que rebien i amb raó, va convocar una reunió amb totes les altres rajoles i va exposar el tema: -Ens deixen deixalles, se’ns pixen i defequen, ens vomiten al damunt, que més ens poden fer ja?

Quan van acabar la reunió ja havien decidit el que farien: UNA REBEL·LIÓ DE RAJOLES.

Enviat per Redaccio el Dimecres, 18 setembre a les 09:28:39 (1180 Lectures)
(Llegir més... | 11560 bytes més | Comentaris | Puntuació 5)

Aportacions: El pou de glaç i els menairons
opinió
Fa molts, molts anys, que en un poblet de la comarca de l’Alt Urgell va passar un fet curiós alhora extraordinari del qual encara es parla.

Vosaltres sabeu que avui dia existeixen els frigorífics elèctrics, que serveixen per conservar els aliments frescos durant dies, oi? Doncs els vostres padrins van ser els primers a tenir-ne un. Puntualitzem, en aquells temps es deien neveres de gel, però no us imagineu pas que fossin com les d’ara, no, i ara!

Eren unes neveres que s’hi assemblaven però molt més petites, a les quals s’introduïa una barra de gel dins del compartiment de dalt. Això era molt feixuc perquè s’havia de fer cada dia ja que el gel, en arribar la nit, ja s’havia convertit en aigua.

I el gel, d’on el treien?

Llavors existien unes fàbriques que elaboraven gel artificial per repartir-lo per les cases. Un traginer era l’encarregat de fer-ho. Recordo que descarregava la barra de gel, se la col·locava damunt de l’espatlla i així, casa per casa, n’anava repartint.

Però els avantpassats dels nostres avantpassats no van tenir frigorífics elèctrics, ni neveres de gel, ni tampoc gel; no tenien res de res. Els aliments els conservaven en salmorra al rebost de casa. D’aquesta manera, es guardaven molt de temps.

En aquests segles, els homes havien començat a construir pous de glaç i els utilitzaven per conservar el gel i la neu durant l’hivern. A l’estiu en feien gelats, conservaven el peix, altres aliments i fins i tot l’utilitzaven per a altres fins.

I com era un pou de glaç?

Enviat per Redaccio el Diumenge, 07 juliol a les 18:15:51 (986 Lectures)
(Llegir més... | 9287 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Despistats, però feliços
opinió
El que ara explicaré és una experiència que ens va passar al meu home i a mi; sense dir noms, però segur que els que ho saben es faran un fart de riure.

El dia 5 teníem una excursió a Ivars d’Urgell, havíem de visitar el Castell del Remei, on uns franciscans tenen cura de canalla disminuïda, i un estany recuperat que en temps d’en Franco havien fet assecar.

Sabíem el lloc de trobada i l’hora.

Va passar que el senyor que es cuidava de l’excursió va emmalaltir i ell, molt cortesament, es va preocupar de nosaltres i ens va enviar un correu per dir-nos exactament on era el punt de trobada.

La mestressa, o sigui, jo, va llegir el correu per sobre i no es va adonar que el lloc de trobada no era a l’Institut tal com ens pensàvem, sinó que era en un altre lloc, a la parada d’autobusos de la ciutat.

Ens llevem a les set del matí, ens preparem i marxem cap al punt de trobada erroni. Arribem allà, on hi havia un autocar, i ens vam pensar que era aquell, el nostre.

Enviat per Redaccio el Dimecres, 08 maig a les 09:14:03 (762 Lectures)
(Llegir més... | 5399 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: L'origen de la rosa de Sant Jordi
opinió
L'encantat i desencantat del Mag Cel·lí, agafat en pilotes per la germanastra rareta del Rei Artur, es quedarà penjat dins d'un castell, sota el servei de la encisadora Morgana.

COM DESENCANTAR-SE DELS ENCANTS PER MIGS DE ENCANTERIS VANS

Tot això és cert. Ho és perquè està escrit. Abans que Tristany i Isolda beguessin el beuratge contaminat amb herbes al·lucinògenes,el Mag Cel·lí ja ho havia provat. I es quedarà penjat en lo alt d'un núvol, molt alt, més alt que el Cargol del basket. Com una torre castellera de cinquanta mil Cargols de baskets catalans – americans.

Ho difícil seria fer-ho baixat. Ja no perquè estigues penjat molt alt,sinó perquè estava enamorat. ”L’amor dolç beuratge que tan fas de mal”, ”quan podré trobar el remei?”. Jo que sóc Mag i no ho sé. Que faran els demés?

Els demés es fotien vius igual que el Mag Cel·lí. De fet no estava posseït per cap encanteri, per això no es podia desencantar. Ell sabia tots els trucs i trampes del Vademècum dels mags, amb una fórmula no se'l podia agafar.

La única manera era amb la força de la seva testosterona, i d’això la Morgana sabia molt. Era molt jove comparada amb el Mag Cel·lí. La seva bellesa ingènua i dolça, (quan li convenia), atreia al mag, sense que pogués oposar resistència. Morgana anava sovint a fer-li consultes, perquè li dones fórmules i li revelés secrets.

Enviat per Redaccio el Dimecres, 24 abril a les 09:30:58 (726 Lectures)
(Llegir més... | 5094 bytes més | Comentaris | Puntuació 5)

Aportacions: Quins temps aquells!!
opinió
Sí, quins temps aquells que recordo quan anava a visitar una cosina meva a peu que vivia a dalt de tot d’una muntanya, doncs no hi havia altra manera d’arribar-hi!

La meva tieta i jo, que era una nena en aquells temps, fèiem un viatge amb tren que entre parada i parada, durava aproximadament unes tres hores i un cop, arribades al punt de destí baixàvem del tren i enfilàvem camí cap amunt, carregades totes dues amb tot l’equipatge (sort que en aquells temps no es necessitaven tantes coses) i de tant en tant, anàvem parant i descansant una estona, i apa, tornem-hi, cap amunt!

Arribàvem a dalt, suposo que la meva tia exhausta i jo no tant i ja ens estaven esperant.

Era una casa de pagès on per escalfar-se a l’hivern, solien tenir la quadra de les vaques sota del que era el menjador, doncs l’escalfor pujava cap dalt, com ja sabeu, i així s’hi estava calentó. Allà menjàvem tots, familiars i vaques, bé, elles a baix, però, nosaltres a dalt ensumant la ferum que desprenia la quadra i que es barrejava amb la bona olor del menjar que ens havia preparat la meva tieta, i si havies d’anar a l’WC havies d’anar a fer companyia a les vaques, elles per un costat i tu, per un altre.

Enviat per Redaccio el Dimarts, 16 abril a les 20:29:37 (612 Lectures)
(Llegir més... | 2738 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: La Marieta perduda
opinió
Hi havia una vegada una nena, la Berta, que passejava pel parc. De cop i volta, va estar a punt de trepitjar una marieta.

Es va parar i va pensar:

-Sort que no l’he trepitjada, pobreta!

La Berta es va ajupir i amb molta cura se la va posar a la mà. Va veure que la marieta estava plorant i la Berta li preguntà:

-Què et passa, marieta? Per què plores?

I la marieta, sense deixar de somicar, li contestà:

-És que m’he perdut i ara no sé què fer. Encara no sé volar i no puc anar amb els meus pares, que deuen estar molt preocupats. Em deuen buscar pertot arreu.

-Com és que t’has perdut? -li va dir la Berta-. Anaves amb els teus pares?

La marieta, que estava molt espantada, li va contestar:

-Sí, jo anava amb els pares, però com diuen ells, es veu que sóc molt distreta, bado i em perdo.

Enviat per Redaccio el Dilluns, 18 març a les 21:44:04 (805 Lectures)
(Llegir més... | 8078 bytes més | Comentaris | Puntuació 5)

Aportacions: Fins a setanta vegades set
opinió
El perdó dels homes mai no pot ser total perquè, entre altres raons, resultaria perfecte, una aspiració a l'absolut que és un atribut exclusiu de Déu. Els homes, d'altra banda, arrosseguen biografies i circumstàncies vitals que fan que sovint parlin de perdonar sense oblidar, deixant obert inadvertidament el camí a un tipus de justícia que es pot semblar molt a la revenja, amb la porta oberta a la reiteració dels conflictes.

En aquest sentit, molts deuen recordar haver vist el film In my Country, del director John Boorman, que a Espanya es va estrenar l’any 2005 amb el títol de “En mi tierra”. Basada en fets reals, la pel·lícula tracta el procés de diàleg i reconciliació que es va dur a terme Sudàfrica, a mitjans dels anys noranta, poc després que Nelson Mandela arribés al poder per posar punt i final al sistema de segregació racial que imperava legalment al país des del 1948. Aquest procés d'enteniment es va realitzar en el si de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que va ser presidida pel bisbe anglicà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, qui va establir per a aquella el següent lema: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó.”


Enviat per Redaccio el Dilluns, 17 desembre a les 17:30:57 (912 Lectures)
(Llegir més... | 8498 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Diàleg per a la comprensió*
opinió
Benvolguts i benvolgudes.

Em dic Antoni Ibáñez Olivares, vaig néixer al centre de Sabadell -fet que deixa una empremta inesborrable-, on sempre he viscut. Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres, per la UAB, i comptable. Pertanyo a l'Església Espanyola Reformada Espiscopal (d'inspiració anglicana), la parròquia de la qual a Sabadell és l'Església de Crist, del Carrer del Sol. La nostra pastora, Susan Woodcock, ens va deixar fa uns mesos, i des d'aquí aprofito per retre-li un sentit homenatge.


La meditació que tot seguit exposaré tracta d’identitats i de pertinences, segons les definicions que l'escriptor libanès Amin Maalouf en va fer en el primer capítol del seu llibre Les identitats que maten, que va ser publicat en català l'any 1999, i es pot trobar a les biblioteques de Sabadell. Em va ser encarregada pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell, que forma part de l'Associació Catalana de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós, la qual aglutina un bon nombre d'entitats i d'iniciatives dedicades a tal finalitat: la comunicació entre religions.

M'agradaria demanar la comprensió de tots vostès per tal que entenguin positivament el que diré, ja que, en trobar-nos en plena campanya electoral, qualsevol relació amb la contesa partidària -perfectament legítima- és pura coincidència. Aquesta vol ser una reflexió cívico-religiosa, per no dir de mera urbanitat.

Enviat per Redaccio el Divendres, 30 novembre a les 17:19:11 (850 Lectures)
(Llegir més... | 9249 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: L'Escanyapobres
opinió
La Josefa va venir a casa a fer feines l’any 1978. Era d’un poble de la província de Saragossa. El marit l’havia plantada amb set fills i ella es va haver de deixar la pell per anar-los pujant. Gràcies a l’incipient estat del benestar d’aleshores, tots van poder anar a escola i es van vacunar quan tocava. Van rebre unes atencions mínimes que els van permetre  accedir a l’educació i a la sanitat públiques. Aviat, el fill gran es va col·locar com a depenent en una botiga, i va passar a guanyar un sou fix. A continuació, es van anar situant els altres, i, treballant i alhora estudiant, alguns van arribar fins i tot a fer carrera universitària, de manera que tots van a assolir una qualitat de vida raonable. Ara, aquest procés ja serà molt menys viable perquè l’escola, els metges i les medecines en general s’hauran de pagar de la pròpia butxaca, perquè ens estan imposant el model nord-americà, per no dir el bolivià, de campi qui pugui i com pugui.

Per cert, ja que he esmentat Bolívia, en els anys del boom immobiliari, van venir a tot Catalunya, molts llatinoamericans, fugint de la misèria, amb una mà al davant i l’altra al darrera. No duien “papers” però gràcies a l’empadronament van poder accedir a determinats serveis públics essencials per a la seva supervivència. Quan el boom va fer crack la majoria va haver de tornar per on havia vingut, amb l’amargura al cor i la bossa escurada, però d’altres s’hi van quedar amb o sense documents d’identificació. N’he conegut uns quants casos que no esmentaré, no fos que a les meves velleses vinguessin les Esquadres i em perseguissin, com a les rates, “fins a les clavegueres”.

Enviat per Redaccio el Dimarts, 24 abril a les 17:03:26 (1096 Lectures)
(Llegir més... | 5115 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

La Galeria fotogràfica, web recomanada per patrimoni.gencat
Cliqueu aquí per a més informació

Enquestes
Com s'ha d'arribar a la República Catalana?

Negociant amb l'Estat
Negociant amb Europa
Amb una DUI
Amb un referèndum
No s'hi ha d'arribar
No podrà ser



Resultats
Enquestes

vots 71

Qui ens llegeix
Actualment hi ha 34 no registrats, 0 membre(s) connectat(s).

Ets un usuari anònim. Pots registrar-te aquí

Cercador
Google

Copieu. Enganxeu. Cerqueu.
Google web search
Search Text:

WWW
moianes.net

SafeSearch::


Advanced Search

Consultes rebudes
Hem rebut
5942024
impressions des de maig 2005

Segueix-nos també a facebook
Cliqueu aquí per entrar a facebook

Articles antics
Dimarts, 10 abril
· Insomni
Dimecres, 07 març
· L'home que volia morir o viure
Dimecres, 15 febrer
· ''Se va el caimán''
Divendres, 16 desembre
· Conte de Nadal
Dilluns, 12 desembre
· Baula, el destí dels humans
Dimarts, 25 octubre
· L'afer Quintana
Divendres, 21 octubre
· Al enemigo, ni agua !!!
Dilluns, 27 juny
· L'imperi del mamonisme
Dijous, 28 abril
· No a l'abandonament ni al maltractament animal. Adopta!
Dimecres, 13 abril
· Zapatero, se va de ''rositas''
Dimarts, 04 gener
· Els Reis Mags, la logística i la veritat
Dijous, 09 desembre
· La reflexió de la jornada
Dilluns, 08 novembre
· Benvingut Santedat
Dimecres, 18 agost
· Paraules d'àngel
Dimarts, 22 juny
· A grans mals,...
Diumenge, 02 maig
· Llei de les samarretes
Dimarts, 20 abril
· La Creu de Sant Jordi
Divendres, 16 abril
· Els joves i les estrelles
Dimarts, 06 abril
· Els secrets del Quixot
Dimecres, 31 març
· La sal sin vida

Articles Vells



Disseny optimitzat per una resolució de 1024 x 768 píxels
© moianes.net
Per la reproducció total o parcial d’aquesta publicació
demani autorització a la Redacció [ redaccio@moianes.net ]

PHP-Nuke Copyright © 2005 by Francisco Burzi. This is free software, and you may redistribute it under the GPL. PHP-Nuke comes with absolutely no warranty, for details, see the license.
Pàgina Generada en: 0.39 Segons