Es troben a la riera de l’Estany, fora ja del terme
d’aquesta població, i com a molt un parell de quilometres abans, del desguàs
d’aquesta corrent d’aigua, en la que recollia les pluvials i les procedent de
les diverses fonts que hom troba encara, en les terres que miren al nord des
del Puig Rodó, i que s’anirà anomenant, Riera de Rocabruna, Riera de Rocafort,
i finalment sumades ambdós, Riera d’Oló, que lliurarà les seves aigua a la
riera Gavarresa, i aquesta finalment al riu Llobregat.
El nom de l’Estany fa referència a l’existència d’un estany pantanós, provocat
per un fenomen d’endorreisme; el terreny argilenc i la situació enfonsada de la
vall n’impedien el drenatge natural. A les acaballes del segle XVI, l’Abat
Carles de Cardona endega la construcció d’una mina, subsistent encara, que
resolgué aquest problema i alhora va permetre l’explotació de les aigües
superficials, en el funcionament d’almenys quatre molins al llarg del
recorregut de la riera.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, un grup de tres excursionistes,
m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomàs Irigaray López, la resta,
tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre. Deixàvem el cotxe
a l’entrada del Pla, i ens acostàvem fins a la masia, en la que hi ha no menys
de quatre edificacions, que no tenen
aparentment cap vinculació amb l’antic us agrícola. Ens comenten que l’accés
als molins des de la casa, és un xic complicat i alhora també, que els camins
estan malmesos i abandonats.
Els molins
hidràulics sempre es troben al costat de l’aigua, i això és una regla que
serveix, tant en governs democràtics, com en els que no ho son tant; estem
resignats a patir esgarrinxades a la pell – anem amb pantalons curts i camisa
sense mànigues - . El camí compleix amb escreix les nostres pitjors
expectatives, però malgrat tot, desprès de fer tres quilometres entre
esbarzers, brusca i alguns notables exemplars de vegetació de ribera, trobem un
foli en el que podem llegir: molí I , 30 passos i molí II, 80 passos. Agraïm a
la ma desconeguda que va fer els cartells, aquesta tasca exemplar.
Les primeres restes evidencien que el cabal de la riera permetia en aquella
zona, l’explotació simultània de dos molins situats l’un de l’altre escassament
a 50 metres. Es visible la roda del molí i alguna part de l’edifici que la
vegetació ha anat esquarterant i acabarà engolint. Per nosaltres aquest és el
molí del Pla II, en el sentit que circulava l’aigua.
El molí principal, molí del Pla I, conserva encara les parets exteriors de
l’edifici que tenia dues plantes, i en quina porta trobem la data 1739; la casa
està altrament molt malmesa, i ens limitem a constatar l’alçada més que notable
del saltant d’aigua, que ho feia funcionar tot. També aquí la vegetació va fent la seva
feina destructiva.
Esmorzem al molí II, aigua, maduixots , préssecs, pomes i fruita seca; pensem
en l’amic Feliu Añaños Masllovet, al que
sens dubte li agradaria trobar-se aquí amb nosaltres.
Decidim continuar fins al final de la Riera, i des d’allà farem camí fins a
Sant Feliuet de Terrassola. L’Antoni Ibáñez Olivares i el Tomás Irigaray López,
fan la visita de Sant Feliuet de Terrassola, mentre jo vaig fins al Pla, a
buscar el vehicle.
Aquells que tingueu interès en conèixer aquesta església romànica, que hom
troba al costat de la carretera C-59 en el seu recorregut entre l’Estany i
Santa Maria d’Oló, podeu trucar al telèfon 93.744.90.63, i posar-vos d’acord
amb el Joan Raurell i Ges.
Ens fan l’obsequi d’un recull de textos relatius a Sant Feliuet de Terrassola,
i en la portada trobem aquests mots, que penso són del tot indicats per cloure
aquest relat:
Sant Feliuet:
Tant pacífic i tant pobre,
No n’hi al món cap més indret.
© Antonio Mora Vergés
|
| |
Puntuació promig: 0 vots: 0
|
|