Etimològicament, Alhambra en àrab es "Al Hamra" (la Roja, الحمراء), procedent del nom complert o "Qal'at al-hamra" (Fortaleza Roja).
Els àrabs, més enllà de les llegendes del “ Rei Moro de Caldes de Montbui” , tingueren una activa presència en la zona, com és recull en aquesta cita històrica:
…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, - Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 - ]
Hi ha algunes fonts que atribueixin als àrabs l’autoria d’aquesta torre, que comparteix l’espai dalt del turó amb les restes d’un poblat iber. L'assentament, poblat des del segle VI a.C. es va mantenir fins a finals del segle I a.C., mig segle més que la majoria de poblats ibers de Catalunya. Al jaciment s'observen clarament dues fases: l'ibera, compresa entre els segles VI i III a.C., i l'ibero-romana (segles II i I a.C.).
S’explica de la torre, en clau de llegenda, que el temps de Guifré el Pilós, darreries del segle IX, sis mals cavallers del noble Guillem de Zaportella, van segrestar sis donzelles d’aquesta contrada, i se les endugueren a una torre de guaita encimbellada dalt d’un turó proper. Enlloc s’esmenta la religió i/o la pertinença cultural de les noies.
El 
noble Guillem, assabentat d’aquest ultratge es persona juntament amb els seus en armes, a la torre. Explica la llegenda que les joves estaven lligades en un banc, mentre els seus innobles raptors es disputaven el seu repartiment.
El càstig projectat fou penjar-los fins a la mort amb els cenyidors de les donzelles. Conscients del terrible deshonor d’aquesta mort, els condemnats van preferir suïcidar-se amb les seves pròpies armes, això segons la llegenda provocà un enorme bassal de sang que s’estengué per la sala, i fins arribà a ensangonar el pis de sota tot regalimant per les escales.
Aquest episodi explicaria que en endavant es conegués el lloc com la Torre Roja.
Diuen les fonts històriques que el lloc era conegut com Puig Castellar al segle XIV, i no fou fins al segle XVI que es comença a conèixer com Torre Roja.
Afegim aquí que podem veure també les restes de Sant Miquel de l'Arn; coneguda també com: Sant Miquel de l’Arç, Sant Miquel dels Arços o Sant Miquel dels Ars, l’ermita, avui derruïda, al límit dels termes actuals de Sentmenat i Caldes. Sembla probable que els seu nom vingui del seu primer propietari, de nom Arnal (o Arnau) Guillem, documentat vers l’any 1100.L’any 1083, el feu "de Arno" pertanyia als senyors del Castell de Sentmenat i era propietat del Mas Fritós (Can Fritós). Més tard passà al domini de la Pia Almoina de Barcelona. L’ermita és de base rectangular dividida en dues dependències, una dedicada al culte i l’altra possiblement a habitatge. Se sap que l’any 1299 hi havia un ermità. Tenia la coberta de fusta i una porta a la banda de migdia i una altra a la de ponent. Com a la majoria de les antigues capelles d’aquesta advocació, estava situada al costat d’un antic camí que, tot seguint l’antiga via romana, anava de Terrassa a Caldes de Montbui.
Quan a l’accés :
Des de Caldes de Montbui, seguirem per la carretera C-1413A en direcció Sentmenat. Un cop superat el pont de la riera de Caldes, trobarem una entrada a la dreta “polígon industrial El Pinatar". Arribats al polígon continuarem per un camí sense asfaltar que surt a la dreta de la rotonda en direcció a la muntanya, en funció de l’època de l’any podrem continuar amb el cotxe, seguirem en línia recta fins arribar a un encreuament on agafarem el camí de la esquerra; al segon encreuament continuarem per la dreta, i continuant sempre recte arribarem finalment a un punt on s’entrecreuen tres camins, aquí deixarem el cotxe. Hi ha un grapat de cartells informatius de senderisme. Aquest lloc és conegut com el Roure gros – inexistent – Distància fins aquí, des de la carretera 1,1 Km. A pocs metres a mà esquerra les ruïnes de l’antiga ermita de Sant Miquel de l’Arn, situada al peu del turó de la Torre Roja. Ens endinsarem al bosc, dominat per pins, alzines i un sotabosc abundant. Durant l’ascens no abandonarem el camí principal fins a arribar a una clariana on veurem un camí tancat amb un cadena, que ens portarà fins a dalt del turó de la Torre Roja, on hi ha les restes del poblat ibèric i una torre circular medieval. L’entorn ofereix unes bones vistes sobre el conjunt vallesà.
Antonio Mora Vergés
Portada 
