Volíem si més no, trepitjar l’indret - setial en diuen també, d’aquí el títol - on s’alçava el Castell de Rodors, i des d’on
es teia un absolut control de les terres altes de la riera del Mal Rubí.
Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibáñez Olivares,
el Feliu Añaños Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, ens trobaríem davant dels
Escolapis de Moià al Joan Escoda Prats, que faria en aquesta ocasió de
sherpa, i amb quin vehicle faríem una part del recorregut.
Amb el Tomás Irigaray López, havia vingut per aquests verals l’agost de
l’any 2007, i de resultes d’aquella
sortida, teníem unes esplèndides imatges a la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net, i en el meu cas, una primera impressió de l’edifici
de l’ermita de Sant Feliu: L’església te com a tret més singular el seu
campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939,
en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de
l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el
detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular
d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri
que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat
de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més
demolidor i destructiu, el temps i l’abandó!
Ens endúiem en forma de preguntes en aquella
ocasió algunes qüestions per resoldre: l’origen etimològic del topònim Rodors,
escrit a la placa de la porta de l’església com Rodós; i la data - estimada -
en que es produeix l’abandó de la contrada.
Quan a la primera, comprovem - una vegada més
- la tasca eficient de les successives
lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear
la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa, cap
acceptació. Advertim avui encara la
presència per arreu d’aquesta planta arbustiva: Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de
1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment
oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes,
verdoses, disposades en raïms axil·lars o terminals, i de fruits formats per
cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen
carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a
la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son
metzinosos i solen ocasionar
enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també
com emborratxacabres.
Quan a la segona, i a reserva de comprovar-ho
amb persones d’edat de Moià, podem pensar que fins a l’inici del boom de
l’emigració dels camperols vers les grans ciutats, que podem datar entre els
finals de la dècada dels 1950 i l’inici dels 1970, les dades que recullen les diferents enciclopèdies són certes i creïbles: Rodors. Antic poble [114 habitants dispersos
l’any 1.960] del municipi de Moià, al nord-oest del terme, centrat per l’antiga
parròquia de Sant Feliu, al peu del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell
de Rodors [779 m. Alt ]. A la capçalera de la riera de Mal Rubí. L’església
esmentada ja l’any 939 con a sufragània
de la de Moià, tingué autonomia des del segle XV al XX.
Ens arribem al punt on es trobava - segons
els mapes - l’antic castell per comprovar que més enllà d’un parell de panys de
paret, que podríem perfectament acomplir la funció de suportar les terres, con
en molts llocs més d’aquest país de feixes, no hi ha cap rastre significatiu
d’aquesta edificació a la que suposem un us mixt, residencial i de
defensa. Les successives ampliacions de
l’església de Sant Feliu, i d’algunes masies properes, podrien explicar-nos el
destí final dels materials d‘obra del Castell. Des del nivell superior contemplem
amb els binocles malgrat la boirina, el conjunt ‘edificacions del Mas
Vilarasau, i la seva ermita romànica, en terme ja de Santa Maria d’Oló.
Tornem a Sant Feliu de Rodors, per esmorzar
al banc que es troba entre l’accés a l’església i la porta del cementiri; xocolata de l’Antoni Ibàñez Olivares, amb
dàtils del Feliu Añaños Masllovet, i fruita de temporada de l’Antonio Mora
Vergés, només el Joan Escoda Prats, al que sembla agraden únicament les
cireres, porta el seu entrepà.
Abans d’iniciar el retorn a Moià, fem algunes
fotografies de l’ermita, del paisatge que al límit ja de la tardor es resisteix
a despullar-se dels colors de la vida, i també de les llindes de les finestres,
on a banda del nom d’algun dels preveres que foren rectors d’aquesta Parròquia,
el Feliu Añaños Masllovet, que s’ha decidit a posar-se definitivament les
ulleres, ens fa notar, com hi ha clarament emmarcat dins d’una data,1638, el
dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor. Aquesta
imatge reforça – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta
arbustiva el nom d’aquest lloc.
© Antonio Mora Vergés
