La recuperació de la masia catalana
Data Dijous, 25 gener a les 07:21:55
Tema opinió



Puigdoure (Serra de l'Obac)El símbol de la pagesia catalana es pot veure des de tots els cantons: aclofada als vessants de les muntanyes, penjada dels espadats més inversemblants, assentada sobre l’horitzó de llargues serralades, amagada enmig de denses boscúries, acollidora al costat de camins remots, companya de l’esguard des de les autopistes i les vies del tren; solitària o en veïnats; petita i senzilla o grandiosa amb magnífiques arcades, adornada amb xiprers a l’Empordà, de freixes a la Garrotxa. La masia és el testimoni sempre present de la història del nostre país d’orígens remots, en la forma de les parets, de les finestres, de les arcades i de les portes s’hi marquen les èpoques de prosperitat, les de penúria i les de defensa. És un estàndard que diu encara estic aquí i sóc el testimoni de la voluntat d’existir dels catalans.

En els darrers seixanta anys la població de masies ha sofert un trasbals superior, al que els representaren les invasions militars, amb el conseqüent hostalatge de soldats; pitjor que les èpoques de penúria i pesta. Es veu que el benestar ha estat prou poderós per desfer i refer el que no van poder més de mil anys de brega per sobreviure a les invasions, les pestes, les males collites i les pedregades.

La primera gran batzegada fou la progressiva mecanització del camp. A mesura que a les cases més grans arribaven tractors, talladores, màquines de batre i altres elements d’alleugeriment de la feina, les cases més petites quedaven abandonades. Fou un moment de desolació que semblava sense remei. Tot feia preveure que les masies desapareixerien amb els carros, les mules, el jou i l’arada romana i ningú podria fer res perquè no fos així. Hi hagué algun intent de recuperació per part de jovent de ciutat que creia en una vida campestre bucòlica i tranquil·la, però la realitat se’ls mostrà amb la mateixa despietat que havia fet marxar els pagesos.


En tot cas, en trenta anys es deshabitaren més masos que en mil anys d’història. En aquell moment el procés, en algunes zones, semblava irreversible i de fet la ruïna de l’abandonament ensorrava des de les cases petites d’una mula i dos porcs fins a les grans cases pairals.

El primer que queia de les masies abandonades era el sostre i després les parets. Probablement en l’antiguitat més remota la causa d’aixecar les parets i cobrir-les amb un sostre fou per protegir el foc. El foc que era la font d’escalfor i la causa que els humans poguessin menjar la carn cuita. Al voltant del foc descansaven les famílies i el fum negre que s’enlairava per sobre les copes dels arbres era el senyal de la presència humana. La importància del foc en l’existència de l’home sedentari queda expressada en l’antiga llegenda del càstig que el Déu principal, Zeus, va posar a Prometeu, el mortal que robà un carbó roent de la llar d’Hestia per donar-lo en possessió als humans. Zeus encadenà Prometeu a una roca del Caucas. Sobre aquesta roca es posava un voltor i es dedicava a turmentar Prometeu, durant tot el dia. Encara insatisfet, Zeus va idear un ardit perquè Pandora trenques la gerra de la qual en sortiren un eixam d’éssers alats i nauseabunds, anomenats vellesa, malaltia, bogeria, rancúnia, passió, vici, plaga, fam...Sort que el darrer d’aquests éssers era l’esperança que impedí la fi de la humanitat per desesperació. Probablement algunes pedres de les velles masies tenen un origen tan antic com el del domini del foc pels humans. Aquest origen tan perdut en el temps no significà cap salvació, fins que a algú se li acudí que tanta història i prou bellesa podien ser un atractiu pels turistes i així sorgiren les cases de turisme rural. Fou en la dècada dels noranta del segle XX que es començà a complementar la pagesia amb el turisme. La idea significà la conservació d’imposants edificacions, amb una història documentada als arxius familiars. El turisme rural arribà just per salvar molts edificis, però ja tard pels més petits i isolats. Per molts d’aquests masos la desaparició ha estat definitiva però per d’ altres encara els arribaria una inesperada solució.

Can Vilalta (Moià)La salvació els va venir amb la revolució immobiliària del segle XXI. En aquest nou segle que converteix les coses grans i antigues en petites i simples, les cases de pagès es convertiren en objecte de desig dels habitants de les grans metròpolis. Uns superhomes que estan armats amb petits però poderosos estris de comunicació i guia i que transiten en potents vehicles que traspassen rieres i s’enfilen pels vells camins carreters a gran velocitat. Aquest home del segle XXI, empès pel gaudiment dels avantatges de l’antiga vida camperola, ha abocat el diner dels beneficis immobiliaris a l’arranjament dels vells camins carreters. Arreu es pavimenta, i s’aixequen torres elèctriques. Pobles enters que restaven de dècades abandonats, ara tenen una activitat febril. Obrers, grues, camions, excavadores els converteixen en paradisos recuperats al temps. Això sí, ara, amb electricitat, servei d’aigua domèstic, i amb carreteres que en pocs minuts porten al nucli habitat gran. Cases solitàries de les quals només en restaven uns murs mig menjats per la vegetació es tornen a alçar, més o menys amb una forma similar a la que havien tingut. Sembla que no hagi de quedar cap casa per salvar de la indiferència de les dècades anteriors, però sempre en quedaran i a vegades en indrets de difícil accés, però d’una gran bellesa d’entorn.

La causa principal d’aquesta renovada fe en les masies ha estat el gran valor a què han arribat la propietat de béns immobles, la facilitat de les noves màquines per obrir camins i aixecar torres. I sobretot al fet que cada vegada queden menys espais naturals lliures, cosa que dóna als que queden un creixent valor econòmic.

En aquest darrer sentit cal precisar que el nou valor que es dóna a les masies prové del fet que cent anys d’una majoritària vida urbana no han pogut fer oblidar al superhome metropolità el gust per les nits estelades i incontaminades, el sol calent del matí sobre l’herba fresca, la contemplació de les muntanyes verdes, l’escalfor tèbia del sol del matí i l’ espera de la nit sota el crepuscle. El problema està en el fet que cada vegada més les belleses que ofereix la natura i que eren quotidianes per l’home antic van esdevenint un luxe més i més difícil per l’home actual. Tanmateix en mesura que la natura esdevingui cada cop més un luxe de consum, més i més masos ara oblidats es tornaran a aixecar.


© Xavier Valeri







Aquest article es de moianès.net, el portal del Moianès i rodalies
http://www.moianes.net

La direcció d'aquesta noticia es:
http://www.moianes.net/modules.php?name=News&file=article&sid=1660