La Hipoteca
Data Dijous, 05 d'octubre a les 14:53:50
Tema cultura



Aquest és un relat inspirat, en part, en un conte de Fernando Trias de Bes, “El venedor de temps”, una deliciosa i corrosiva crítica en clau d’humor del nostre sistema econòmic, que recomano a tots els que encara no hagiu tingut l'oportunitat de llegir


Vaig posar-me la meva millor camisa de cotó, la corbata a ratlles vermelles i grises que m’havia regalat la meva companya pel dia de Sant Jordi, i la jaqueta de pana que em va deixar el Miquel, el company d’oficina. Perquè, tot i estar tècnicament arruïnat, l’aparença física és fonamental, i els primers segons amb el director del banc haurien de ser decisius per la negociació de la meva línia de crèdit. 

–Segui, segui –va oferir-me el director de l’entitat mentre jo entrava al despatx, gran però auster, sense que l’home aixequés la vista del munt de papers de sobre la seva taula–. Si em disculpa un moment …

–Suposo que ja sabrà del que venia a parlar –li vaig esperonar, amb un lleuger to d’insolència, sense esperar a que em dediqués la seva atenció–. La meva secretària va concertar l’entrevista fa un parell de setmanes –vaig mentir, doncs havia demanat a la meva dona que truqués al banc fent-se passar per la meva assistent.

-Ah! Si, si. Flavià Deutegran … renegociació d’hipoteca, veritat? –va afanyar-se a dir el director amb un gest distret de mà, la mirada encara perduda entre els papers i la pantalla d’ordinador–. Disculpi el meu oblit, però, és que en tenim tantes de renegociacions de condicions de crèdit darrerament. Els interessos, l’IPC, vostè ja ho entén … Tots estem més o menys enganxats.

–Bé, enganxats és potser una expressió massa grossa. De derrotista, gosaria dir. Jo m’estimo més pensar que som la generació més emprenedora i amb més sentit del risc que ha vist mai aquest país.

–Una interpretació interessant, intel·ligent… A veure, Sr. Deutegran, vostè dirà –va afegir el director aixecant finalment la vista de la taula.

Vaig aclarir la veu i vaig apropar el meu rostre al del banquer, fitant-lo directament als ulls a fi de captar la seva atenció, mentre escenificava un posat de falsa autoconfiança. I, amb tot l’aplom que vaig aconseguir conjurar d’entre els meus nervis i la meva por, vaig deixar-li anar el petit discurs que havia assajat durant els darrers tres dies

–Miri, aniré al gra. Tinc projectes força ambiciosos pels propers anys, però per tirar-los endavant amb els càrrecs actuals de la hipoteca em veig amb alguna petita dificultat de liquiditat. Val a dir que d’altres entitats ja se m’han apropat amb ofertes temptadores –vaig mentir– però, donada la meva bona relació amb el seu banc durant els darrers anys, he decidit donar prioritat a la seva entitat per renegociar les condicions de crèdit.

–La seva confiança en el nostre banc ens honora –va deixar anar el director, en un to també assajat–. Evidentment, estem a la seva disposició per trobar una solució satisfactòria i adequada a la seva situació.

Vaig sospirar. El més important estava fet. Amb el meu posat havia aconseguit guanyar els primers minuts del combat. Hores d’ara havia de ser evident pel director que se les havia amb un expert en tècniques de negociació, i no amb un ciutadà qualsevol acovardit pels deutes.

–A veure, a veure … Va començar el director mentre consultava de nou la pantalla de l’ordinador–. Flavià Deutegran, trenta-cinc anys, casat i sense fills. Va contractar una hipoteca amb nosaltres per mig milió d’euros, a vint anys, ara en fa cinc. Correcte?

–Correcte –vaig confirmar en to greu, la mirada fixa en aquell individu.

–Dos anys més tard, és a dir, ara en fa tres, va demanar un canvi en les condicions del crèdit hipotecari, extenent-lo a quaranta anys. I, com a garantia addicional, va contractar una pòlissa d’assegurança de vida amb un tercer, de la qual el nostre banc n’és el beneficiari cas que, Déu no ho vulgui, vostè tingués un imprevist abans de finalitzar els pagaments.

–Clar com l’aigua –vaig afegir, sentint però com un petit tremolor nerviós i involuntari començava a jugar amb el meu ull esquerre.

–Bé, bé –va prosseguir el director, que semblava créixer a la seva cadira mentre anava resseguint el meu historial–. El desembre passat, després de sol·licitar un crèdit pel seu nou Audi A4 i per la casa d’estiueig de Cadaqués, va tornar a renegociar les seves hipoteques, extenent-les fins a seixanta anys i, presumiblement per tant, fent deutors els seus hereus. A més, donat que vostè i la seva dona semblen tenir certs problemes de, diguem-ne, fertilitat, va sol·licitar un crèdit addicional per a l’adopció de dos nens ucraïnesos que, en el futur, es faran càrrec dels seus deutes amb nosaltres. Per cert, com van els tràmits d’adopció?

–Molt bé, molt bé. Si no hi ha cap entrebanc, recollirem els nens a finals d’estiu.

En aquest punt, el director va apartar la pantalla de l’ordinador i, en un gest que vaig intuir havia escenificat desenes de vegades, es va treure les ulleres i em va mirar directament als ulls mentre somreia.

–Sr. Deutegran, li he de ser molt sincer. En aquest moment vostè sembla que no disposa de cap actiu material que no estigui hipotecat. És més, fins i tot la nostra entitat ha assumit l’enorme risc que els seus hereus no puguin fer-se càrrec en el futur de les seves despeses presents.

Arribat aquest punt el meu ull dret s’havia encomanat ja del tic nerviós de l’ull esquerre, mentre notava com un fil prim de suor començava a baixar galta avall. Malgrat el meu nerviosisme evident, però, vaig intentar un darrer cop de gràcia erudit.

–Bé, suposo que no sóc el primer client d’aquest banc que es troba en una situació similar. La funció de la seva entitat és donar crèdits per afavorir el consum. Al cap i a la fi, vostès tenen la màxima responsabilitat per evitar que el sistema no col·lapsi!

–Certament, certament –va continuar somrient el director–. Però comprendrà  que vostè està passant per un moment molt, molt delicat, i em costa veure què ens pot oferir per continuar la negociació. De fet, permeti’m dir-li, el nostre banc ja controla tots els seus actius presents i futurs. És més, si volgués desprendre’s de les cases o del cotxe nou, ni vostè ni nosaltres faríem un bon negoci. Si l’embarguéssim, Déu no vulgui, per nosaltres serien actius devaluats quan els poséssim al mercat, i a vostè només el faríem … infeliç. Però, per ser un bon client potser hi haurà alguna sortida …

Vaig començar a comprendre que aquell malparit era més bo que jo en les distàncies curtes. Sense adonar-me, el director havia anat adobant el terreny i amb la seva estratègia havia aconseguit enfonsar-me en la misèria, ofegar-me, i fer-me creure que la meva era una situació desesperada. I, al darrer moment, es preparava per fer-me una proposta que, segurament, creuria que em costaria de rebutjar.

–Doncs bé  –va continuar el director–. Com li deia, vostè i la seva família ja tenen un compromís de dues generacions amb nosaltres. Però, per sort, veig que encara disposa d’algun actiu que darrerament està cotitzant a l’alça. Vostè encara disposa de … la seva dignitat.

Vaig badar la boca i me’l vaig mirar amb ulls de peix, talment com si aquell home hagués canviat el registre fonètic i estigués parlant en una llengua morta.

–Disculpi, però, no entenc a què es refereix –vaig dir-li entre ofès i desconcertat.

–Només és qüestió de gestionar amb imaginació els pocs actius que li queden –va prosseguir l’individu mentre s’aixecava de la cadira, se m’acostava i em posava la mà a l’espatlla–. A modus d’exemple, recorda l’enrenou de Kioto i la borsa d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, mitjançant la qual els països més contaminants compren drets d’emissió de diòxid de carboni als menys contaminants? Pura esquizofrènia, oi? Però aquestes són les regles del mercat. Si hom té actius escassos per vendre i hi ha algú disposat a comprar-los, tenim negoci segur.

L’home va fer una pausa per mirar-me fixament als ulls abans de continuar.

–El que li proposo és ben senzill. La nostra entitat és pionera en els fons de dignitat, on individus com vostè poden posar hores o dies del seu orgull i dignitat a disposició de clients que necessiten algú amb qui descarregar les seves frustracions. No s’imagina la quantitat de gent sotmesa a pressions del seus caps, deutors, accionistes i polítics, que estan disposats a assumir part del deute econòmic de persones com vostè, a canvi de poder desfogar algun cop les seves frustracions, sense censura, amb un altre ésser humà.

–Però, això és una bogeria! És indigne! És prostitució, o molt pitjor, esclavatge! –vaig protestar genuïnament ofès.

–No, no em malinterpreti. No estem parlant de prostitució. A més, actualment les prostitutes no són pas un bé escàs a la nostra societat! Ni estem parlant tampoc d’esclavatge, doncs es tracta d’un acord voluntari i temporal, exercit en ple ús de la seva llibertat d’escollir. Els fons deixen clar per contracte quantes hores de dignitat està disposat un client a hipotecar, de forma lliure i voluntària. L’única cosa a què l’obliguen és a convertir-se en objecte passiu i submís en possessió d’un dels nostres accionistes per un període limitat i acordat de temps, durant el qual l’accionista pot disposar de vostè per a qualsevulla necessitat, excloses la relació sexual no consentida per vostè i l’agressió física. A més, el fons inclou una garantia per accidents imprevists.

–I no és il·legal això? La Declaració Universal dels Drets Humans diu ben clarament en el seu article primer que tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets! ­–vaig afegir intentant posar seny a la bogeria que em plantejava aquell individu.

–Ans el contrari! Quantes vegades s’ha sentit vostè insultat, humiliat, ofès, injuriat, escopit i trepitjat de forma gratuïta? Durant tota la seva vida la seva dignitat ha estat qüestionada i agredida sense rebre’n res en retorn! La seva dignitat no ha valgut mai ni un cèntim! Ara, en canvi, té l’oportunitat de fer valdre aquest darrer actiu seu dins del lliure mercat. Pensi-s’ho. És una oportunitat que sols oferim als nostres clients preferents. La cotització de les accions de dignitat va a l’alça i, en el darrer més, estem cancel·lant quotes mensuals d’hipoteques com la seva per una mòdica aportació d’un parell d’hores al mes de dignitat …

Vaig vacil·lar, amb la còpia del contracte sortida de la impressora làser entre els meus dits, encara repugnantment tèbia. Vaig fer repàs mental de la meva situació. Ja havia hipotecat el meu futur i el dels fills que encara no tenia. Tanmateix, ja havia venut la meva llibertat al banc, i la meva dignitat era el darrer actiu que em quedava. Vaig mirar-me de nou el director que m’oferia somrient la ploma per signar el contracte.

–Que, li sembla Sr. Deutegran. Cancel·lant part dels seus deutes actuals amb una insignificant part de la seva dignitat disposarà de nou de crèdit suficient per poder fer la volta al món amb la seva família, costejar-se la quota de soci al club de golf o canviar-se de cotxe en un o dos anys. Si ho desitja tenim un pla família en el qual hi pot participar també la seva dona. No li semblen unes magnífiques condicions?

Després d’uns minuts de formalitats vaig sortir del banc amb el plec de papers sota el braç. De moment, li explicaria a la Maria que, després de molt negociar, havia arribat a un acord raonable amb el banc, i que aquest any també podríem anar de vacances. I fins i tot possiblement l’any que ve ens arribaria per fer les reformes a la casa de Cadaqués, segons com evolucionés el nou fons on havia reinvertit part dels meus actius. I algun dia, potser algun dia, ja li explicaria també com ella podria rendibilitzar millor els seus, d’actius, en aquesta societat nostra de lliure mercat, o de mercat lliure.

Carles Malet





Aquest article es de moianès.net, el portal del Moianès i rodalies
https://www.moianes.net

La direcció d'aquesta noticia es:
https://www.moianes.net/modules.php?name=News&file=article&sid=424