El nostre tió
Data Dilluns, 25 de desembre a les 00:00:00
Tema cultura



L’avi Ramon, any rere any, just quan falten poquets dies per Nadal, va pels boscos de Casserres (Berguedà) a buscar el tió per a tota la família.
            Ho fa tan si plou com si neva, tan si fa fred o gela; només es qüestió d’abrigar-se més o menys, i de calçar-se unes bones botes de muntanya.
            Des que l’avi era un nen, cap any no ha perdut la tradició de fer cagar el tió la nit de Nadal, cap als voltants de les dotze de la nit, quan ja comença la festa grossa.
            Aquest any l’avi s’enduu la seva néta de nou anys, la Chantal que hi anirà per ajudar-lo.
            Que n’és, de trapella, la noieta! És un bitxet!
            La seva mare fa que es posi molt abrigadeta; aquest any ho necessitarà.
            Una gorra de llana, la bufanda, uns guants, l’anorac, dos parells de mitjons i unes sabates que també serveixen per quan va a la neu.
            Abans de marxar cap al bosc, la mare de la Chantal, que la coneix prou bé, li dóna unes ordres estrictes:
-          No t’allunyis de l’avi.
-          Fes bondat.
-          Vigila de no caure.
-          Recorda’t de berenar.
-          Agafa un bon tió. Ja saps que ja de cagar regals per a tots.
I dient-li tot això, la mare es queda tota cofoia confiant que la nena complirà les seves ordres al peu de la lletra.

Avi i néta ja són dalt del cotxe, camí del Roc de la Mel.
En aquest trosset de bosc, l’avi ho sap prou bé, es troben uns tions gruixuts, amb els ulls, el nas i la boca; gairebé només els falta parlar per ésser de carn i os.
Marxen a primera hora de la tarda, perquè al hivern es fa fosc molt d’hora.
En arribar al seu destí, l’avi deixa el cotxe davant el Roc de la Mel.
Just al seu darrere, hi ha un bosc net, ple de troncs misteriosos, que estan esperant que arribi algun nen i se’ls emporti a casa, per poder estar ben cuidadets i calentets i ben tips! Però sempre lluny de la llar de fos.
A la Chantal li agrada anar a aquest bosc, perquè té un nom molt dolç.
El bosc es diu igual que el grup d’esplai del poble, al qual ella pertany; El Xiruques del Roc de la Mel.
Li sembla que és un bon lloc per a buscar el tió, amb aquest nom!
Que en serà, de bo, el tronquet el dia de Nadal!
L’avi porta una motxilla a l’esquena amb el berenar de la néta i una cantimplora plena d’aigua.
Ell sap que, encara que faci fred, quan hagin caminat una miqueta tindran set i, fins hi tot, a ell se li obrirà la gana; per això, porta dins la motxilla una poma dolça i vermella per matar el cuquet.
Comencen a caminar pel bosc.
És un parany molt verd i planer.
La néta o l’avi s’allunyen l’una de l’altre.
No poden anar tota l’estona junts; trigarien massa estona a trobar el tió.
Val més mirar amb quatre ulls, però lluny l’una de l’altre.
La Chantal té molta feina. Mira els troncs, un a un, recull pinyes del terra, agafa molsa per muntar el pessebre i a més a més, mira de no punxar-se amb el ram de boix-grèvol que porta agafat en una mà; el vol donar a la iaia, que el posarà en un gerro de fang que la Fina Piquer, una ceramista de Casserres, li ha regalat per a l’ocasió.
Tan i tan enfeinada està la noieta amb la tasca de la recollida, que de cop i volta aixeca el cap i no veu l’avi, ni el Roc de ma Mel, ni el cotxe...
-          On sóc – pensa, esgarrifada, tot sospitant que s’ha perdut.
Mira a dreta i esquerra, amunt i avall, al voltant, allà més lluny..., però es veu tota sola enmig del bosc. A més, té gana, set i molt fred.
-          Avi, avi! Què no em sents?
- Chantal, no t’espantis! – li diu un tronc gruixut, maco, molt ben posat i educat. – Sóc el tió Panxa Contenta. Així em diuen els meus companys perquè sempre estic feliç i content, i això que mai ningú no m’ha portat a casa seva!
La Chantal creu que està somiant. Es pessiga la galta vermella pel fred, tanca i obre els ulls cent vegades, i s’adona que, de veritat, és el tió qui li parla.
-Tió, m’he perdut. Estic sola, tinc por, aviat es farà de nit, he d’anar cap a casa, he de trobar l’avi, he de berenar...
- No corris tant, Chantal! – li diu en Panxa Contenta. El teu avi només està a quatre o conc arbres lluny d’aquí, repenjat a una gran soca i menjant una bona poma, que he vist que la treia de dins de la motxilla, que duu penjada a l’esquena.
- És la màgia que tenim els tions. Ell ara no et troba a faltar; jo ho he fet per poder parlar amb tu. Saps què passa? Doncs que sóc tan rodonet que ningú no em vol a casa seva.
- No puc entrar dins de cap cotxe, els nens no em poden aixecar i els avis estan massa cansats, i jo d’aquesta manera em vaig quedant any rere any al bosc, cada vegada més gros, més rodonet i pesant.
- He pensat que d’aquest any no passaria! O trobo una casa per passar el Nadal, o deixo de ser un tió per sempre més, i em faré arbre d’un ocell pica-soques, a veure si així em buida una miqueta la panxa.
La Chantal no s’ho pot creure; esta perplexa. Ella és petita, té gana, fred i ara també son.
Ho te tot i no ho ha triat pas. Està segura que es despertarà d’un moment a l’altre d’un llarg i pesat somni.
Però... no triga gaire temps a reaccionar.
- Espera’t, tionet. Et puc dir així, oi?
- És clar que sí – li digué el tió.
- Ara avisaré l’avi, però treu aquest encanteri del bosc o no em sentirà.
En Panxa Contenta diu unes paraules màgiques, irrepetibles per a una nena tan petita, i marxa de cop aquella tranquil·litat tan espantadissa.
De cop i volta tornen a cantar els ocells, se sent el soroll del ventet i la veu de l’avi dient:
- Apa, Chantal, a berenar! Jo ja ho he fet i ja torno a estar en plena forma per continuar amb la tasca de cercar el tió. Tu també has d’agafar forces.
La nena corre cap a l’avi i gairebé sense agafar alè li diu:
- Avi, has de venir amb mi; ja tenim tió. M’has d’ajudar a dur-lo fins al cotxe. Oi que ho faràs, avi? Oi que sí?
- Ai, mare! Quins problemes se’m presenten i jo tan petita! – pensa la noieta, però ella sempre reaccionava a temps.
- Avi, oi que me’l puc endur a casa, aquest tionet? És tan rodonet... Tan grosset... Tan gruixudet... Tan, tan maco!
- Però, filleta, que no veus que l’avi ja no té l’esquena per a tanta càrrega?
- Jo t’ajudaré! De veritat, avi. Mira quina força que tinc als braços. No veus que puc pujar l’Erik a coll i no el faig caure pas? – L’Erik és el seu germanet petit de cinc anys.
- Sí que ho veig, però aquest tió, sense filar massa prim, deu pesar divuit o vint quilos. Pot ser que més i tot!
Així a cop d’ull em sembla gegant. Mai no hem tingut a casa nostra un tió tan gran! No ens cal agafar-lo. Ja li donarem prou menjar a un de més petit u es farà ben grosset dintre de casa abans de Nadal!
- Si us plau, avi! Si us plau! L’hem de dur a casa, deu tenir molta gana i molt fred, i aquí el terra és molt dur, i li deu fer mal l’esquena. Si us plau, avi! Si us plau!
Que consti que la Chantal ja està acabant tots els arguments possibles.
Si dient això no funciona per convèncer l’avi, ja no sap què més ha de dir.
Hauria de consultar el diccionari, perquè no havia après més paraules, i això que a ella li costa molt d’acabar el seu repertori particular!
Sort que l’avi, en sentir aquella veueta suplicant, no ho pot remeiar. N’està ben segur, del que farà, per fer contenta la néta.
- Chantal, està molt clar que jo no el puc dur, encara que tu m’ajudis. Saps què farem? Doncs anem cap al cotxe, que hi tinc la solució.
I tots dos, agafats de la mà, comencen a caminar cap al lloc on havien deixat el cotxe.
L’avi, darrere el porta paquets del cotxe, hi porta una gran flassada.
Li va molt bé quan vol fer una migdiada a l’estiu, sota de qualsevol arbre d’aquells paratges, mirant amunt, cap al cel, els ocells o algun núvol d’aquells que semblen figures de cotó.
- Agafarem la flassada i un tros de corda, i ja veurem com ho arreglem, això del transport... – digué l’avi.
            Quan ja tornen a ser dins del bosc, just darrere el Roc de la Mel, l’avi no sap quin és el tió que ha triat la néta, però ella ja hi està palplantada a davant, assenyalant-lo amb el dit.
- Aquí, avi, és aquí! El tió fa cara de molt content.
            L’avi, que té molta traça, plega la flassada en quatre plecs fins que en queda un quadradet molt ben format i bastant gros, tan gros com la mida del tió, sense que el tronquet toqui de cos al terra.
            L’instal·la ben instal·lat al mig de la flassada, fent-lo rodolar pel terra fins arribar-hi ben bé al mig i lliga dos trossos de corda a les dues puntes del quadrat que ell tria com a part davantera de l’improvisat transport. 
            L’avi es lliga els dos caps de corda a la cintura i dóna les últimes instruccions a la néta.
- Chantal, vigila que la cua del tió no surti de la flassada, d’acord?
- Sí, avi, sí! Li contesta la néta, molt il·lusionada.
L’avi comença a estirar el farcellet com si fos ben bé un ruquet, i la Chantal, que no se’n pot callar ni una, li diu al pobre home ben enfeinat:
            - Avi, sembles la mula d’en Tomàs” Ha, ha, ha...
            L’avi s’estima més callar, no fos cas que li’n digués una de massa grossa.
            En arribar el cotxe, tots dos esbufeguen com dos ànecs bufadors.
            L’avi recobra l’alè i tot seguit embolica el tió encara més dins la flassada i lliga les dues cordes que fins ara ha portat ell a la cintura en el para-xocs del cotxe, talment com si hi portés un remolc.
            Avi i néta pugen a l’automòbil, i a poquet a poquet comencen el retorn cap a casa.
            Ara sí, que no tornarien el tronquet al bosc; els ha costat massa feina portar-lo fins allà al cotxe.
            - Avi, tira tranquil, que portem la càrrega ben segura! No la perdrem pas, no! Saps què, avi? Sembla que anem a vendre mercaderies a la fira! – exclama la noieta, que tot plegat li fa molta il·lusió.
            Es tot tan divertit que sembla un somni.
            Entrant a Casserres la gent se’ls mira. Tothom es pregunta que és aquell farcell que arrosseguen amb el cotxe, però ningú no els fa cap pregunta.
            L’avi no para el motor del cotxe i tampoc no vol donar cap explicació a ningú. Ja es fa fosc i fa molt fred. Té moltes ganes d’arribar a casa, descansar i sopar. Ha treballat tant aquesta tarda...
            El primer que sent el soroll del motor del cotxe de l’avi és l’Erik. No pot esperar més per veure la cara que fa el nou tió.
Ràpidament, darrere el petit de la família també surten l’Alícia i la Núria, les dues nétes grans.
Ara sí, que amb tanta colla, no els costarà gens entrar aquell vell tió fins la casa! Una miqueta de pes cadascú i de seguida serà dins!
Una vegada a dins la cuina, a la vora del foc però sense perill de cremar-se, tota la família el contempla amb els ulls encesos d’il·lusió.
Una veueta molt dolça, que només escolta la Chantal, diu:
- Gràcies, amigueta. Ja veuràs com no et penediràs mai de tenir-me a casa teva.
- Ja ho sé, maco – diu la nena.
- Què dius que saps? – li pregunta l’avi confós.
- Ja sé que no he berenat, però un dia és un dia, oi, avi?
Tots plegats es posen a riure.
El Panxa Contenta és el més feliç de tots, encara que ningú no ho sàpiga.
Serà el millor Nadal de la seva vida, i per sempre més es quedarà amb aquesta família tan entranyable.
El seu cor de fusta li diu que finalment descansarà tranquil i se sentirà estimat.
I la nit de Nadal, com que li han donat un menjar molt bo els obsequia amb molts regals.
Tota la canalla està embogida i els grans tenen la mateixa il·lusió d’abans, quan ells també eren petits.
Fins i tot els veïns vénen a veure com caga el tió, i els amiguets dels nens també, el Joanet, la Queralt, el Marc, el Jordi... A tots els caga joguines i dolços, que corren a ensenyar als seus pares.
Els expliquen també com n’era, de maco, aquell tió.
Cada any, gràcies a la il·lusió i ganes de viure el Nadal que té l’avi, seguiran les tradicions dels avantpassats.

Eulàlia Molins Aragall






Aquest article es de moianès.net, el portal del Moianès i rodalies
https://www.moianes.net

La direcció d'aquesta noticia es:
https://www.moianes.net/modules.php?name=News&file=article&sid=471