Aportacions: Despistats, però feliços
Enviat el Dimecres, 08 de maig a les 09:14:03 per Redaccio |
|
El que ara explicaré és una experiència que ens va passar al meu home i a mi; sense dir noms, però segur que els que ho saben es faran un fart de riure.
El dia 5 teníem una excursió a Ivars d’Urgell, havíem de visitar el Castell del Remei, on uns franciscans tenen cura de canalla disminuïda, i un estany recuperat que en temps d’en Franco havien fet assecar.
Sabíem el lloc de trobada i l’hora.
Va passar que el senyor que es cuidava de l’excursió va emmalaltir i ell, molt cortesament, es va preocupar de nosaltres i ens va enviar un correu per dir-nos exactament on era el punt de trobada.
La mestressa, o sigui, jo, va llegir el correu per sobre i no es va adonar que el lloc de trobada no era a l’Institut tal com ens pensàvem, sinó que era en un altre lloc, a la parada d’autobusos de la ciutat.
Ens llevem a les set del matí, ens preparem i marxem cap al punt de trobada erroni. Arribem allà, on hi havia un autocar, i ens vam pensar que era aquell, el nostre.
Ens hi vam dirigir, i jo pujo les escales i pregunto a la conductora que a on es dirigeix i em contesta que a “Cervera”. El meu home ho sent, no diu res, em dóna una embranzida cap dins i seiem tan tranquils.
Estàvem tranquils tot i haver-nos dit que l’autocar anava on anava perquè era l’únic que hi havia al lloc i a l’hora que ens havien dit. Havia de ser aquell.
L’autocar arrenca. La poca gent que hi anava va començar a xerrar. Hi havia una senyora que també es creia que anava al Castell del Remei i, és clar, nosaltres ho sentíem i ens pensàvem que estaven fent broma.
El director de l’excursió ens explicava que hi havia un altre autocar que ja havia marxat i que estava esperant un matrimoni (nosaltres), i vàrem suposar que eren dos autocars que anaven allà mateix. Un de ple i el nostre, més buit.
En teoria, aquests autocars acostumen a parar a Ponts perquè la gent pugui baixar a esmorzar i fer un pipí, i aquesta vegada, quina coincidència, ens vam aturar en un restaurant abans d’arribar a Ponts.
Nosaltres esperàvem atrapar l’altre autocar a Ponts i afegir-nos-hi.
Allà ja ens vàrem començar a estranyar. El senyor que portava l’excursió cap a Cervera ens va dir el preu que costava el viatge.
Evidentment no era la mateixa quantitat que havíem pagat per anar a Ivars d’Urgell, però vàrem pensar que tot plegat ja s’arreglaria.
Quan aquest senyor ens dóna l’acta del dia i veiem que, veritablement, van a Cervera, a la universitat –ben bé no sabia què hi anaven a fer–, a nosaltres ja ens va començar a pujar la mosca al nas.
El meu home, encenent-se; primer jo estava calmada, m’adono que realment no volem anar a Cervera, tot i que hi podia haver fet moltes fotos, inclús de la Universitat, que segur que és ben bonica, però faig un cop de cap, m’aixeco i pregunto a la mestressa del restaurant –per cert, molt atenta– si sap alguna manera per tornar enrere, o sia, tornar a la Seu d’Urgell, i precisament em contesta que en uns tres quarts d’hora sortia un autocar de línia de Ponts cap a la Seu d’Urgell.
Ah, què em va haver dit!
M’atanso al meu home, li ho explico, està d’acord per tornar i tot seguit me’n vaig a parlar amb la conductora. Li dic que volem tornar enrere i que si és tan amable de parar a Ponts per poder baixar i agafar l’autocar cap a la Seu.
Vam parlar amb tota la gent, molt macos i amables tots –per cert, ells no tenien res a veure amb la decisió presa–, i agafàrem altra vegada l’autocar de Cervera per pocs minuts, ja que de seguida vam arribar a Ponts.
Baixem de l’autocar de Cervera i tot just l’autocar de la Seu obre les portes i la gent hi puja, que ja ens tens a nosaltres cap dins; i aquesta vegada, de tornada cap a la Seu d’Urgell. No direu que no va ser oportú…
Resultat: Vam marxar de la Seu a les vuit del matí cap a Ivars d’Urgell i a les onze ja tornàvem a ser a la Seu. Quina rapidesa, oi?
Què us sembla la petita odissea? És per riure o per prendre’ns per idiotes?
De totes maneres, jo em vaig quedar amb la pel·lícula que si no havíem anat a visitar el Castell per alguna cosa devia ser. Diuen: “No hi ha mal que per bé no vingui”, i em vaig quedar amb això.
Vaig passar una dia ben bo a la Seu; l’únic, el meu marit, que quan li vaig dir que hi havia el correu del senyor que portava el viatge a Ivars d’Urgell i ens deia el punt exacte de reunió, que no era el mateix que sabíem, gairebé m’ofega per atabalada, per no haver-lo llegit com Déu mana.
Per sort, ja veieu que he pogut fer l’escrit.
Rosa Ventura Cutrina
|
| |
Puntuació promig: 0 vots: 0
|
|