Ens trobàvem davant
d’un rústic indicador, amb fins a tretze senyals diferents, al final del carrer
de Sant Francesc de Castellterçol, a on es mostren diferents rutes i destins a
seguir. La nostra seria la font de la Blada.
Començàvem doncs a pujar per una pista forestal fins a
arribar a la creueta del Collet de Sant Fruitós. Des d’aquest punt podem
observar unes magnífiques vistes del poble. Seguim l’indicador que senyala La
Codina i al cap d’uns quinze minuts passem pel costat de la casa, continuem el
camí ara més planer i empolsegat per la sorra que es desprèn d’unes parets rocoses
que deixem a la nostra dreta.
Poc després trobem Cal Baldiri, casa en ruïnes on si
ha fet un tancat per guardar el bestiar. Continuem pel camí ample fins arribar
a una cruïlla, nosaltres girarem cap a l’esquerra fins a trobar el Pla de la
Gana a on hi ha unes vaques pasturant. Seguim uns metres més enllà i tombem pel
primer camí que trobem a l’esquerra, aquest és més estret i ombrívol. Passem
fins a dues tanques per les vaques fins a trobar un corriol que baixa de cop i
gira cap a l’esquerra de sobta en direcció al camí que veníem, el baixem i en
pocs minuts pocs minuts som a la font.
El primer que trobem és el que podríem dir el “rebedor”
previ a la font, a on hi ha una taula de pedra al costat d’una gran roca junt a
un arbre que podria ser una blada. Un quadre de rajoles de la Verge de
Montserrat adorna l’estada.
Només hem de donar uns pocs passos més per veure la font
sota una paret abrupta des d’on cauen uns degotalls, que per l’efecte del gota
a gota, han format al cap dels anys unes roques en forma de piques arrodonides
d’on es pot agafar aigua. A l’altre cantó observem les aigües estancades del
torrent de Vilanova.
Es veu que en ple hivern les gotes que cauen queden glaçades
agafant un aspecte semblant a unes espectaculars estalactites.
La gairebé poc més d’una hora que hi ha des de la sortida
del poble fins a la font ha estat un passeig agradable que ha tingut com a
recompensa la seva troballa, podem dir doncs que la font de la Blada a complert
les nostres expectatives i no ens ha defraudat en absolut.
Feliu Añaños Masllovet
Recuperem aquí un poema fet a la Font de la Blada:
Una gota que canta,
rellisca... i s’adorm.
Són les llàgrimes de la lluna
que de dia besa el sol.
El corriol que t’hi porta
et crida i et diu quelcom;
té la verdor molt intensa
i el cant del rossinyol.
La flaire del romaní
i la dolça farigola.
Oh! Pins verds d’aquest camí,
alzines, boix i la molsa!
Perquè ploreu roques grosses
si teniu tots els encants?
A l’estiu, ocells hi veuen
a l’hivern, sou catedrals.
Una gran pau s’hi respira,
sou un temple natural,
i del cel baixen els àngels
per sentir els vostres cants,
fent corona a la Madona
patrona dels catalans!
Montserrat Criach i
Bosch
Portada 
