La riera de Talamanca, té quan a restes de
l’enginy humà, aplicat a l’aprofitament hidràulic dels cabals d’aigua
habitualment escassos, que es recullen en aquesta vessant del Montcau
tributaria del riu Llobregat, una gran importància. El Joan Moliner i Manau,
al qui nomenem amb tota justícia, sherpa de les Valls del Montcau, ens portaria
per aquella contrada en una sortida matinal més que deliciosa. L’acompanyàvem en
aquesta ocasió: el Feliu Añaños Masllovet,
el Tomàs Irigaray López, i l’Antonio
Mora Vergés.
El primer lloc que visitàvem era la sínia de Can Valls; la sínia era una màquina per elevar aigua des
d’un curs fluvial o un pou. Consisteix en dues rodes: l’una horitzontal, a la
qual es comunica un moviment de rotació mitjançant un pal horitzontal mogut per
un animal, i l’altra vertical, que engrana amb la primera i mou una sèrie de
calaixos disposats al llarg d’una cadena sense fi, la part inferior de la qual
va submergida en l’aigua del curs o del pou. En aquest cas, l’aigua s’obtenia
d’una surgència natural que s’elevava fins a un safareig connectat a un sistema
de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La
palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels
diversos sistemes de canals existents per fer arribar l’aigua a l’hort que es
volia regar.
Seguiríem pel costat dret de la riera de Talamanca, fins
a la Bauma dels Gobians, el lloc força feréstec, presenta senyals evidents
d’una ocupació regular. Advertim unes petites basses quina tasca consistia en
servir com a dipòsit d’aigua.
Continuarem fins a la resclosa del Molí del Menut, citat
també com mas del Molí del Menut, on podreu gaudir de la contemplació del
rellotge de sol, quina llegenda diu:
Dic les
hores d’esperança
Quan la mola fa farina. També
Les tinc d’anyorança quan
El sol no
m’il·lumina.
Hem
volgut respectar la grafia original.
Més avall – quasi un quilòmetre – trobem la sínia del Camí Ral, on aprofitant
la lamina d’aigua de la resclosa, fem una fotografia amb l’efecte mirall.
Des
d’aquell punt, i fins arribar a Talamanca per la zona coneguda com la obaga del
Castell, - on podem gaudir de la contemplació de vàries cabanes de pedra
curosament restaurades - tot el recorregut el tenim en pendent.
El
tradicional “pas d’home” del Joan Moliner i Manau, ens fa entrar en calor,
malgrat la intensa fredor d’aquest matí boirós.
(c) Antonio Mora Vergés
Portada 
