Un dissabte de mitjans de desembre, quan tot
just s’aixecava el sol, deixàvem el vehicle a l’aparcament de l’Alzina del
Salari, i començàvem a caminar darrera
el Joan Moliner i Manau, el Tomàs Irigaray i jo; anàvem a donar inici al que –
només pel temps – seria una missió impossible; recollir imatges de les masies
de Puigdoure i Mata-Rodona, en el Parc de Sant Llorenç del Munti i l’Obac, i
tornar a les 14,00 hores.
Ens aturàvem per deixar constància de la contemplació
del pessebre del Coll del Boix, i sense arribar-nos a l’alzina del Vent, creuàvem
la polèmica pista, quina finalitat ultima no és evidentment la protecció del
massís, i seguíem fins l’era dels
Enrics, el Collet i turó del Malpàs, i
pel Coll de la Creu dels Alls, arribaven a la casa de Puigdoure; la finca
malgrat el deplorable estat de conservació, conseqüència directa i volguda del
regim de “mans mortes” a que la Diputació de Barcelona condemna, de fa anys a
totes les més que mil·lenàries cases que en virtut del seu poder polític acaba
adquirint, conserva la serena bellesa que des del període romà havien anat
acumulant els successius estadants; fa per descomptar honor al seu nom, i
s’endevina per les restes dels cups de vi i de l’oli, que la finca disposava de
tot allò que era necessari per viure amb el màxim confort fins a dates molts
recents. Esmorzàvem al voltant de la pedra de l’antic molí d’oli,
arrecerats del vent i gaudint de
l’escalfor del sol. El Tomàs recollia en magnifiques fotografies la infinita
desolació d’aquesta casa.
Baixàvem – literalment a tomba oberta – fins
a Mata-Rodona, per constatar com
allò que els segles van dibuixar, avui amb únicament l’afegitó d’alguns
materials moderns, col·locats de forma maldestra pot esdevenir una finca més
que vulgar, lletja i despullada de qualsevol gràcia i encant de forma
barroera. Més enllà d’aquesta
constatació estètica, la casa i la petita ermita de la Mare de Déu de la
Concepció, seran també objectiu de la màquina del Tomàs Irigaray.
Feta la feina principal continuàvem per la
pista de Mata-Rodona fins a
retrobar-nos de nou, amb la pista que dissortadament no han pogut aturar, ni
els raonaments, ni alguna mostra d’oposició física, no trigaran gaire els
treballs d’asfaltat i condicionament per assegurar els desnivells que en algun
punt superen els 200 metres, deixem darrera nostre el turó del Pujol, superem el
Quarto de Reixa, el Coll de Tanca
, ens acomiadem en la distància del
Paller de tot l’any, i des del Coll de les Tres Creus, inicien el
descens fins a l’aparcament de l’alzina
del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d’un intent no reeixit
d’urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal.
Quan col·locàvem les motxilles al cotxe, el
rellotge marcava ja les 14,30 hores, en aquella zona els mòbils no tenen
cobertura, i no era fins quasi el centre de Matadepera que el Joan Moliner,
aconseguia trucar a casa, per comunicar a la meva esposa que arribaríem una
mica més tard; mitja hora llarga des d’ara, sentia dir al Joan!. Baixava fins
a Sabadell per deixar primer al Tomàs i desprès el Joan, desitjar-nos Bon
Nadal, i enfilava cap a Castellar del Vallès, on deturava el vehicle una mica
passades les 15,00 hores.
Hi ha coses amic lector, que certament no
poden ser, i una d’aquestes és fer una ruta que supera de llarg els 25
quilometres, recollir imatges , esmorzar i ser puntuals en l’arribada a casa. A
la tarda mentre començava a recollir informació per a fer aquest relat, em
sortia una mitjana de més de 5 quilometres a l’hora. Tot i superar llargament
el “pas d’home” l’objectiu era inassolible en només quatres hores. No us ho
sembla també a vosaltres, amics lectors?
Esperem que la conservació d’aquest Parc
Natural segueixi sent l’objectiu final de la Diputació de Barcelona, li deixem
aquest prec al Pare Nöel, i l’incloem també a la nostra Carta als Reis.
Que el bon Déu guardi Catalunya dels seus
administradors!
©
Antonio Mora Vergés
Portada 
