Baixàvem
de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, la Irene, la Maribel, el Feliu, el
Santiago, l’Antonio i el fotògraf Tomàs Irigary i López, que ens deixarà per
cercar les millors imatges de Santa Maria, aprofitant la lluminositat d’aquest dissabte assolellat.
Ens espera el Joan que fa les funcions de
conservador d’aquest recinte. Ens acompanya en la visita i ens dona una molt
complerta informació històrica, i àdhuc tècnica d’aquest conjunt monumental.
Quan al topònim Lluçà no hi ha una versió
única; m’explicava el mantenidor del petit monestir romànic (canònica
agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s.
XII), que havia pogut comprovar en més d’una ocasió, que en els nombrosos dies
de boira que es succeeixen al llarg de l’hivern per aquestes contrades, feia el
camí des de Vic sota una boira intensa que persistia encara al creuar els Prats
de Lluçanès, per esvair-se en aquestes alçades del castell de Lluçà (893 m).
Això li feia donar per bona la derivació del mot llatí lucidus/um /a , lloc
lluminós; en la meva recerca trobava que Coromines li dedica quasi quatre
pàgines, sense però afirmar cap significat. Recull com possibles : a) mirar,
veure, i les seves possibles derivacions, mirador,.... b) renéixer, rebrotar (
s’anomenen també llucs, els rebrots ), i les seves possibles derivacions,
......
La tesis del Joan de Lluçà, s’hauria de poder
extrapolar als altres Lluçà de Catalunya: poble del municipi de Senterada [
Pallars Jussà ] situat a 748 metres alçada a l’extrem meridional de la Vall
Fosca; antic terme del Municipi de Talladell [ Urgell ] actualment agregat a
Tàrrega.
Lluçà, com l’au fènix, pot representar també aquesta voluntat de
rebrotar, de renéixer, que més enllà dels constants intents de genocidi;
romans, bàrbars, àrabs, espanyols, francesos,.... constitueix l’essència
d’aquest país nostre.
M’expliquen que la imatge de Santa Maria de
Lluçà, fou trobada dins d’una bauma, que existeix avui encara sota el claustre
i una bona part de l’actual església; l’accés es feia des d’una petita capella
que podem veure en el nivell inferior sota les escales. Just damunt hi trobem
senyals clares d’almenys cinc tombes antropomòrfiques. No sembla desassenyat
suposar en el període de l’home caçador un us residencial, ni que fos transitori
a la bauma, i en aquesta línia atribuir la qualitat de necròpolis al nivell
superior. Els llocs als que una religió atribueix la qualitat de "sagrat",
acostumen a mantenir-la de forma indefinida; parlem amics lectors avui encara
de Montserrat, com “la muntanya sagrada”, oi?
Recollia imatges d’aquesta necròpolis que
personalment considero molt anterior a l’actual església. M’agradaria tenir
accés a la bauma on situa la tradició la troballa de la Mare de Deu de Lluçà,
una de les més antigues, sinó la que més de Catalunya.
Ens trobem que de la primera església, no en
queda quasi res, excepció feta de les runes que fora del claustre, veiem prop
de les tombes antropomorfes, i que hi podrien correspondre.
En unes reformes que hi feu la Diputació
de Barcelona l’any 1967 es retorna a
l’església la fesomia original que degué tenir al segle XII. Sobta força no trobar en aquest
indret un comunidor, com existeix altrament a Santa Maria de la Guàrdia de
Falgars.
Recentment Lluçà ha recuperat la majoria de frescos i pintures, així com
alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt
importantíssim del Romànic Català.
Hi ha tant per veure en aquest indret! les
tombes antropomòrfiques; l'acollidor claustre i els seus 22 capitells amb
decoració geomètrica, vegetal i d'animals mitològics; les pintures del s. XIV
amb escenes bíbliques i de la vida de Sant Agustí; les ruïnes del castell de
Lluçà; l'església rodona de Sant Vicenç (s.XI), la que fou església de l’antic
monestir romànic (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII),....
el Lluçanès, dissortadament és encara un territori per descobrir per a la major
part de catalans.
M’explicava el Tomàs Irigaray i López desprès
d’acomiadar-nos de la Irene i la Maribel, que tenien altres obligacions per
atendre, que haurà fet no menys de 300 fotografies al llarg del matí.
Ens acomiadem també del Joan de Lluçà, al qui
agraïm la seva atenció i dedicació. Esperem també, en la mesura de les nostres
possibilitats, contribuir en la tasca de fer conèixer i estimar el patrimoni
històric i cultural de Catalunya.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
