La sortida començava per a mi les 9,00, quan pujava al
cotxe en que venien els meus companys d’avui des de Barcelona, un cop dalt,
continuaríem carretera enllà en direcció a Sant Llorenç de Savall.
Deixàvem el
cotxe al carrer superior de la urbanització “ Les Marines “; des del camí,
veuríem en primer lloc, la Masia de la Roca que dona nom, justament al pont i
la corba que la carretera fa en el seu pas prop de la finca, a la dreta de la
pista, la inconfusible silueta de la roca Mur, “la màquina de tren”, ben aviat
el primer trencall, a la dreta aniríem a la Vall d’Horta, i seguint rectes a la
Vall de Mur, seguim rectes i des del Coll de Palomeres, gaudim de la visió del
Monestir de Sant Llorenç del Munt, als costats de la pista, els rovellons de
cabra o de llet, ens fan companyia i distreuen la nostra atenció.
Arribem a la
pista que comença justament a la corba dita del Dalmau, i que bifurca un parell
de quilometres més enllà, en un via enquitranada que dona accés al Dalmau i la
pista que nosaltres agafem, i que també més endavant, ens permetrà accedir a la
Vall de Mur.
L’objectiu en aquell indret a més de meravellar-nos de la seva amplitud, és
contemplar la Masia del Dalmau, i visitar l’església romànica de Sant Pere, que
no està senyalitzada enlloc, i en quin accés detectem subtils accions
d’entorpiment.
Anem desprès fins a les restes del Forn d’obra, des
d’on de ben segur sortiren la major part dels maons i teules de l’actual masia,
esmorzem assentats a l’era de la casa.
En la
tornada seguim el camí per damunt de la via asfaltada, i ens arriben fins al
banc d’obra, també volem comprovar si encara existeix el segon rellotge de sol,
el que es troba a la cara de la tarda.
Baixem a la via asfaltada i continuem caminant, arribem finalment al punt en
que coincideixen : la pista que va fins a la corba del Dalmau, el començament
de la que porta a Cal Daví, la que per la dreta segueix el curs de la riera
seca, i el rierol que desguassa la Vall de Mur; seguim aquest últim, uns
cinquanta metres i pugem per un corriol sense cap senyal, que en ascensió ens
permet accedir fins al Pi de les Quatre Besses, el Vell Guerrer, entre tots
tres, aconseguim abraçar el seu magnífic tronc; com és obligat també aquí fem
anar les màquines fotogràfiques.
Acabem de pujar fins al camí del Daví, que deixem ben aviat, pel trencall que
amb la indicació Matagalls-Montserrat, ens conduirà novament fins a la
urbanització de les Marines.
Fet i fet, menys de tres hores de voltar, amb moltes aturades, i cobrint una
distància que en el millor dels casos, no superarà els sis quilometres, com diu
el títol, una sortida balsàmica!
En la tornada – per a mi només fins a Castellar del Vallès – pels companys fins
a Barcelona, gaudíem dels colors del paisatge, sobretot en els arbres de ribera
al llarg del riu Ripoll.
© Antonio
Mora Vergés
Portada 
