Tinc
quan al topònim, Montbui, mont-bui o
bohi, molts dubtes; en Manuel Bofarull i Terrades, en el seu llibre “Orígens
dels noms geogràfics a Catalunya”, recull com a possibles accepcions, la
derivació boí de boví [ del bestiar boví
], un sentit de fita o molló.
Aquest castell de
llarga història és un dels millors observatoris del Vallès Oriental, podem l’Antoni
Ibáñez Olivares i l’Antonio Mora Vergés, donar-ne fe; a banda de les planes
d’ambdós Vallès, la vista arriba fins a les terres del Barcelonès i la mediterrània.
Alguna
dada històrica:
El
castell de Montbui es dreça al cim d'una muntanya que ateny els 541 metres d'altitud i que es troba entre les poblacions
de Sant Feliu de Codines, de Bigues i de Caldes de Montbui. Avui dia és
envoltat per les carreteres de la urbanització dita del Castell de Montbui.
Resten alhora que notables llenços de
murs d'estructura poligonal, fets amb filades de pedra inclinada que recorden
l'opus spicatum; una zona coberta, construïda amb la tècnica de la volta de canó,
que resisteix encara les bretolades per acció d’alguns, i les d’omissió dels
tots els qui haurien de vetllar per la conservació del patrimoni històric del
poble català.
L’actual
terme de Bigues i Riells, amb les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Mateu
de Montbui, Sant Vicenç de Riells del Fai i Sant Bartomeu de Mont-ras,
pertanyia a la baronia de Montbui, que tenia el seu centre en el castell de
Montbui, que - paradoxes de la vida - es
troba dintre el seu terme. També formaren part de la baronia de Montbui, Sant
Sebastià de Montmajor i l'antic monestir
de Sant Miquel del Fai.
El
castell, centre de la jurisdicció de la baronia de Montbui, és esmentat des del
987. Vers el 995 fou infeudat pels comtes de Barcelona a Gombau de Besora, que
morí vers el 1050 i el traspassà a la seva filla Guisla, casada amb Mir
Geribert, dit d'Olèrdola. La posició de rebel·lia de Mir Geribert contra Ramon
Berenguer I féu que el comte s'oposés a aquest traspàs de domini fins el 1059,
quan Mir Geribert i el comte pactaren les paus. El castell continuà en poder
dels Santmartí, descendents de Mir Geribert, fins als volts del 1170. Després
surten com a propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els
Cabanes i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes. Al segle
XIII es perfila una família cognomenada Montbui que habita al castell i se'n
diu senyora, però l'alt domini passà entorn del 1240 al bisbe de Barcelona, que
el féu reedificar en part el 1308. A mitjan segle XIV el castell servia de
presó per als clergues de la diòcesi de Barcelona que havien delinquit. El
bisbe de Barcelona el tindria pel rei, car el 1381, l'infant Joan el va vendre
a Ramon de Planella [*], malgrat els drets del bisbe, que més tard reclamà la
seva possessió.
Des
de la fi del segle XIV la història del castell es confon amb la de la baronia a
la qual donà el nom. El 1384 els súbdits de la baronia es redimiren de Ramon de
Planella i passaren de nou a la corona, que els donà els privilegis de carrer
de Barcelona, però el 1408 el rei Martí I el vengué de nou a Ramon de
Torrelles, senyor de la Roca del Vallès. El domini dels Torrelles finí el 1490,
quan l'adquiriren els consellers de Barcelona, que posseïren la baronia fins el
1714. Els Torrelles continuaren amb la possessió del castell i alguns drets,
que aconseguiren de retenir i, més tard, passaren als Sentmenat. El castell
s'abandonà i s'arruïnà a partir de mitjan segle XIX.
[*]
Els Planella originaris de Moià, on edificaren l’anomenat Castellnou, avui
encara en bon estat de conservació juntament amb el molí adjunt, foren una de
les nissagues preeminents en aquests indrets durant l’anomenada edat mitjana.
Intentem
ambdós Antoni’os cobrir les absències dels fotògrafs habituals.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
