Ens trobàvem a Talamanca: El Joan Escoda
Prats que ens farà de guia, el Feliu Añaños Masllovet, i l’Antonio Mora Vergés;
travessàvem la població fins la part posterior de Castell, on iniciàvem el
descens fins a la llit de la Riera de Talamanca, superàvem la Sínia coneguda
per uns com del Molí Menut, i per altres del Camí Ral; creuàvem el llit eixut
de la riera per enfilar-nos fins la
zona, que en el mapa del Centre
Excursionista de Terrassa, anomenen com Soleis del Molí Menut, a mesura que
anem ascendint constatem com a conseqüència dels incendis de l’any 2003, que el
paisatge que veiem a la nostra esquerra és d’una elevada desolació; arribem al
punt indicat i al costat dret del camí trobem un pla boscós, extremadament
brut i descuidat, com únicament és possible trobar-los a Catalunya, i ens hi
endinsem a la recerca de la barraca de
Santa Cecília, l’anomenem així per la seva proximitat amb les restes de
l’antiga ermita dedicada a aquesta Santa.
No triguem gaire a trobar el nostre objectiu; una cabana de pedra seca, de forma rectangular, i
d’unes mides més que generoses; ens crida l’atenció que disposa, d’unes petites obertures a la
manera de finestres, d’un banc interior, d’un espai que podria haver fet
funcions d’armari, i molt particularment que en l’ampit de la porta, gravat a
la pedra hi diu: 6 juny i a sota 1789; les pedres de la façana principal, ens
parlen per les seves magnifiques proporcions d’un possible ús en el període
romànic.
No podem descartar tampoc, que en aquella
zona, cara a cara, de l’actual Talamanca, en algun moment del passat, hi hagués
un nucli habitat. Contemplaven la silueta inconfusible de la Talamanca
medieval, que deuria mirar també aquest indret en senyal de súplica, pregaria
i/o agraïment, fins que possiblement els terratrèmols del segle XV, completant
l’acció nefasta per a Catalunya de la Gran Pesta, convertirien l’antiga església de Santa Cecília en la ruïna
que avui contemplem.
Tornem amb la certesa amics lector d’haver localitzat
una joia de la pedra seca; i ens oferim per a portar-vos-hi si no
us en sortiu en la vostra recerca.
“Una bona anomenada és millor que un bon
perfum“ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts, i
està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al
poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment
coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els
autèntics guardians del cim del món. El que els fa mereixedors d’aquesta
qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor
manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu,
trobar un sherpa és una empresa quasi impossible.
I per descomptat felicitar-lo pel seu enginy
que ens ha donat la ocasió i la possibilitat de tornar a Talamanca per a
visitar aquesta esplèndida i singular barraca de pedra seca, que mereix amb
escreix el títol de Joia de Talamanca.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
