El Tomàs
Irigaray López, i la Carmen Toledo Cañadas m’enviaven algunes imatges del seu
darrer tomb pel Moianès.
En
aquesta ocasió dins del terme Castellcir, retrataven el Roure del Giol,
‘Quercus humilis’ declarat arbre nacionals de Catalunya, i que ha donat nom a
l’antic casal dels Santa Coloma, que es coneix avui com Mas Giol. Més enllà de
la seva importància històrica – que la té – i de la seva bellesa estètica – que
també la té – , transcrivim les seves proporcions: mesura aproximadament uns
20 metres d’alçada i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada
d’1,50 metres).
Dels
roures des de la més remota antigor, hom n’associà qualitats espirituals, que
alguns en poden dir màgiques; qui no recorda les entranyables aventures de
l’Astérix i l’Obélix, on el druida Panoràmix, com tot els druides cèltics-
recollia el vesc sagrats dels roures?; qui, no ha llegit i/o sentit històries
de trobades al redós d’un d’aquest amables gegants?
Explicàvem
fa alguns anys, en relació a aquest bellíssim paratge, i a les qualitats
espirituals associades als roures, i més en concret a aquest roure del Giol,
que a nosaltres se’ns van fer paleses en aquella ocasió; ens trobàvem al límit
de les nostres forces físiques i àdhuc psíquiques, veníem d’una llarga
caminada, que ens havia portat fins a Sant Cugat de Gavadons, anomenat
antigament com Sant Cugat de Coll-sa-sima i pertanyent avui al municipi de
Collsuspina, afegiu a això un sol de justícia, com ens ha fet alguns dies
d’estiu aquests darrers anys la sequera angoixant que fins i tot ha portat
restriccions en alguns moments als pobles del Moianes, per acabar-ho d’adobar
remeneu tot, amb un to psíquic particularment baix derivat de problemes de
salut, de feina, o del que més us agradi; només la certesa de trobar el roure i
la seva ombra, ens feia caminar encara, quan passada la masia de l’Espina,
teníem per endavant no menys de cinc quilometres que esdevindrien quasi
insuportables!; havíem esgotat les reserves d’aigua ,la sensació no era ja de
cansament, era clarament de decandiment, més que caminar arrossegava els peus
!, fins la Bruna, la gosseta fox-terrier companya de tantes i tantes sortides,
estava al límit de les seves forces, i es situava clarament dins l’ombra que
projectava l’Antoni Ibáñez Olivares, que en aquell moment, en termes ciclistes,
val a dir que tirava literalment de nosaltres!
Finalment
com un avançada del Paradís, vàrem veure la Creu de terme que està al vell mig
del pla de Santa Coloma Sasserra, i la presència del roure del Giol que
semblava cridar-nos, ens van apropar a l’arbre, i de primer ens van abraçar a
ell, per acabar asseguts a les seves arrels una bona estona.
En
aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut!, i també per alegria
nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima,
perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però
fresc i agradable i tot plegat ,de les hores ençà, sembla que ha trobat el lloc
i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho
voldrà creure, però tinc per cert que els arbres son uns dels millors amics que
tenim!
En tot
cas, Castellcir està ben a prop, comprovar la certesa del tot el que aquí us
explico, no us costarà gaire, oi?
Antonio Mora Vergés
Portada 
