Per endavant la descripció d’un basilisc;
pertany a la família del iguànids, gènere dels rèptils saure, acostumem a tenir
una mida d’uns 80 centímetres de llargada, de colors variables bruns o
verdosos. El mascles tenen una cresta erèctil damunt el cap, i una altra al
llarg de l’esquena i de la cua.
N’hi ha
diverses espècies que viuen als marges dels rius i rierols de l’Amèrica
tropical; es mouen ràpidament, i poden córrer per damunt l’aigua.
Ara la
descripció mitològica; rèptil fabulós al que s’atribueix la facultat de matar
amb la mirada, s’acostuma a representar-lo amb ulls i boca ardent, cos de serp,
potes de gall, ales espinoses, cua en forma de llança. S’especula que alguns
galls poden pondre ous com les gallines, son però de mida més petita i de
colors vius, verds, vermell o blau. Si els ous cauen al foc – o algú els hi
llença – en neix un basilisc.
A
Catalunya tenim encara més versions d’aquest ésser fantàstic, neix del baf de
l’or, que segons la creença popular, és un metall que ja porta els gens
d’aquest animaló.
Alguns
el descriuen com una mena de serpent, curta i molsuda, similar al llimac;
altres els descriuen com una salamandra o una sargantana amb quatre potes i la
boca allargada, finalment encara hi ha qui el pensa prim i no més llarg d’un
pam.
Quan a la seva funció és la de guardar els tresors de
les tombes, i impedir que ningú els robi, la seva arma és la mirada mortal, que
el lladre de tombes troba fitxa en els seus ulls, quan destapa el taüt per dur
a terme la seva vil comesa.
Hi ha
únicament una forma de matar un basilisc, i és la de portar un mirall molt gran
que haurà de ser la primera cosa que sigui visible quan s’obre la tomba, i en
reflectir la mirada del mateix basilisc es mata a si mateix.
El fet
que s’explica del cementiri que hi ha a tocar de l’església romànica de la
Santa Creu de Palou, S. XI , dita també del Farell, que fou sufragània de la
Parròquia de Mura, a les Valls de Montcau, i que s’ocupava de l’auxili
espiritual d’un grup de masies, avui deshabitades i enrunades en la seva major
part, cal situar-lo en el període en que per aquestes terres avui boscoses, el
conreu del blat [far] era habitual.
La
contrada situada en el límits de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara, era
extremament feraç i això havia comportat l’enriquiment de la majoria de les
famílies que vivien a les masies, particularment a la Masia del Farell, que
malgrat l’estat actual d’abandó, espoli i ruïna a que ha estat sotmesa,
meravella per la seva majestat.
Corria
l’any 1322 quan per matrimoni entre els seus fills, Rocafort i Farell,
confirmàvem el seu ple domini de les terres baixes de les Valls del Montcau,
just fins a la riba del Llobregat. L’any 1333, anomenat – mal any primer - ,
començaria a endur-se els més grans de cada casa, que eren enterrats al
cementiri que hi ha a tocar de l’església de la Santa Creu de Palou, finalment
l’any 1347 l’epidèmia de la pesta negra, deixaria en una quarta part la total
població d’aquestes terres, vindrien anys, decennis i fins segles de fam!
El
petit cementiri arribaria quasi a estar curull en aquells dies!
S’explica
que la fam va portar a que una nit, un veí del Pont de Vilomara, fes en la
penombra, el camí des del poble a la Casa Nova, passes per davant de cal Padre,
i quasi a la mitja nit, saltes la tanca del cementiri; la lluna donava claror a
les tombes, i en un primer moment va facilitar la feina del profanador i
sacríleg, ben aviat el taüt d’una de les nobles famílies va estar damunt la
terra, i de genolls amb una escarpa per fer pressió, el lladre va aconseguir
aixecar la tapa; sembla que això va ser la darrera cosa que va fer en la seva
existència, perquè de genolls i damunt la tapa del taüt, el va trobar el mossèn
al mati següent.
Ningú
va veure cap basilisc, però la noticia va córrer per les Valls del Montcau, i
tornat al seu lloc el taüt profanat, mai més es va tenir noticia d’un semblant
intent en cap de les petites esglésies romàniques, que com la Santa Creu de
Palou, S. XI, dita també del Farell, o Sant Pere de Vallhonesta,...donaven el
darrer aixopluc als fidels que vivien a la seva demarcació.
Testimoni
d’aquests fet, o potser conseqüència, n’és l’alzina dita dels Penitents, que
encara avui trobem al començament del camí que mena fins a la casa del Farell.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
