E
ls ulls encara ens feien pampallugues al Joan Escoda Prats i a l’Antonio Mora Vergés, quan divisàvem encinglerat a 1069 m, dalt d'una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 metres, damunt el coll de Jovell, des d'on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Berguedà i els cims pirinencs, el Santuari de la Mare de Déu de la Quar.
Pujàvem per un accés consolidat amb formigó, el lloc correspon a l'antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell amb el nom d'Illa Corre (probable llatinització de Lakorr, variant sufixal del basc lakarr “munt de grava”, que deu referir-se al penyal on s'alça).
A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada.
Amb la represa de Guifre el Pelós, a partir del 879, s'establiren al territori un sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí castell de la Portella. Fou llavors que l'església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899. Una mala lectura de l'acta de consagració (“ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas” per “ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas”, error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d'interpretacions sobre suposats altars d'ídols pagans o sobre una possible profanació de l'església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament. El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.
La fundació del monestir de la Portella dins la seva demarcació desplaçà l'esmentada església com a centre espiritual, i els senyors de la Portella la donaren al monestir el 1069; els monjos en tingueren cura des del segle XII.
L'edifici primitiu fou reedificat en època baix romànica (resta només algun vestigi d'aquesta construcció) i ampliat amb un campanar al segle XVI; hom capgirà també l'entrada, de sol ponent a sol ixent. Al segle XVIII fou ampliat de nou amb capelles i molt transformat encara el 1840, en què hom construí un cambril nou, tres capelles laterals i repintà tot l'interior. Al costat de l'església hi ha la casa rectoral i dels ermitans. L’edifici totalment pintat de blanc no té avui cap traça que faci pensar en un centre religiós. El pressentiment que havia tingut al veure el lloc des de lluny, dissortadament es confirmava, per al meu gust un excés de pragmatisme i modernitat s’ha endut tot l’encís d’aquest indret màgic.
Esdevingué aviat centre de devoció i anà adquirint el caràcter de santuari. La creença popular que l'aigua de les piques de l'aigua beneita guaria les berrugues portà a la construcció de la propera font de les Berrugues, arranjada al segle XIX amb una capelleta i una imatge de la Mare de Déu.
S'hi ha venerat fins a temps recents la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar (avui a l'església de Sant Maurici per motius de seguretat), de fusta i d'1,35 m d'alçària, que representa la Verge asseguda, amb l Infant al bell mig de la falda, i que és un notable exemplar dels segles XII o XIII.
La forma antiga i encara viva del lloc és la Cor, tot i que ja està molt estesa la forma oficial de la Quar. Segons Coromines, el nom prové de l'iberobasc i significa roca roja, etimologia que coincideix amb la situació del santuari dalt d'un cingle de conglomerat rogenc.
El santuari ofereix una panoràmica que comprèn des del Montseny i el Collsacabra fins als cimals de l'alt Berguedà. A primer terme, però, destaca la solitària vall de la Portella i la regió d'agulloles i canals que s'estén entre Salga i Sant Miquel.
Antonio Mora Vergés
Portada 
