Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés per l’estreta pista asfaltada que des de Sant Maurici de la Quar mena fins al runam del que fou Monestir de Sant Pere de la Portella.
La visió posterior de l’absis, la torre i les restes de l’edifici monacal, no ens permeten fer-nos – encara – una idea cabal de l’infinit abandó en que es troba aquest ‘Bé Cultural d'Interès Nacional’, segons pomposa declaració de la Generalitat de Barcelona feta l’any 2010
No podem accedir a l’interior de l’església, ni a les restes de l’edifici annex; ens expliquen un parell de ciclistes que les obres fa molt temps que es van aturar. Ho fem al petit fossar que malgrat l’actual degradació va exercir la seva funció llargament superada la segona meitat del segle XX.
Més enllà del ‘halo romàntic ‘ que el trasllat per raons derivades de les guerres carlines , de la Universitat de Cervera, fins aquest l’indret des de 1838 a 1840, quan en virtut de les lleis de desamortització de 1.835 – de tant tristíssima memòria - tècnicament no podem parlar ja de Monestir, la història d’aquestes pedres sempre ha estat lligada a la precarietat i la tragèdia.
Hom vincula la fundació del Monestir de Sant Pere, amb el llinatge dels Portella o Saportella, cosa que vindria a confirmar l’escut d’armes d’aquesta nissaga, en el sepulcre de Bernat de Portella. A l’època era costum mantenir i/o fundar un monestir que esdevindria Panteó Funerari de la família. Consta també l’alta protecció de l'abat Oliba, que comportarà moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos, tant dels termes propers com del Vallespir i la Cerdanya.
El 1035 el bisbe Ermengol d'Urgell va consagrar l'església romànica de Sant Pere de la Portella, en una cerimònia que va reunir els bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona .
El 1098 consta que el monestir de Sant Pere del Mont depenia d'aquest.
Al segle XII, la comunitat estava formada per cinc monjos i endeutada, va començar aleshores la seva decadència amb enfrontaments i litigis amb els senyors del lloc.
El 1348, a causa de la pesta negra, va morir l'abat i el monestir va quedar abandonat uns anys.
L’Abat Berenguer i sis monjos, van tornar al monestir l'any 1365.
El 1534 fou assaltat i l'abat assassinat , la comunitat es va dispersar i no va tornar a unir-se de nou fins l'any 1560.
Sant Pere Va integrar-se a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir, l'abat va acabar renunciant al seu càrrec.
El 1617 fou unit a Sant Pau del Camp, únicament va restar a Sant Pere un únic Prevere, com a vicari d’aquesta església.
El 1835 el monestir es va desamortitzar. Aleshores com ara, el govern havia estirar més el braç que la màniga, i no hi ha via res més per espoliar a les classes baixes; malgrat la ‘confessió catòlica del regne’, com tindrà el feixisme anys a venir, els va semblar que això de malvendre el Patrimoni Històric i Cultural, era una bona pensada.
Durant la primera guerra carlina, es va traslladar des de 1838 a 1840, la Universitat de Cervera al monestir.
De forma esporàdica, al llarg dels anys, s’han dut a termes obres a Sant Pere de la Portella; dissortadament el Monestir no està prop de Barcelona, el pes demogràfic del Berguedà [de cara a les eleccions] és insignificant, i fins ara el traçat de la xarxa de carreteres n’ha fet quasi inaccessible l’accés.
Algun dels ‘inconvenients’ estan en vies de solució, es refà la carretera Vic- Berga, i l’any 2010, sant Pere de la Portella va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. És urgent posar en valor aquest patrimoni, això ha de permetre mantenir un nivell de població ‘mínim’ en aquestes terres.
Reproduïm algunes informacions que només parcialment hem pogut contrastar:
L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre.
Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera.
A l'exterior a la façana oest és troba la porta d'entrada, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre.
Adossat a la part nord, amb el petit fossar a la seva base, es troba el campanar de planta quadrada, amb una finestra pel costat, d'arc de mig punt.
La decoració de l'absis és llombarda, amb arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars reforçades per mènsules.
El claustre, situat al sud, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, ....), tot aquest conjunt està en ruïnes.
Malgrat la difícil situació econòmica, derivada alhora d’una corrupció generalitzada, i la infinita estultícia dels qui ’remenen les cireres’, esperem canvis ràpids per a millor ; Sant Pere de la Portella, i la totalitat del Patrimoni històric i cultural, son l’únic actiu ‘valuós’ que li resta a Catalunya.
Que l'Apòstol Sant Pere elevi a l'Altíssim la nostre pregaria, Senyor; allibera el teu poble!!!
© Antonio Mora Vergés
Portada 
