E
ls antecedents d’aquesta història els trobem en la desamortització de bens eclesiàstics, allò de la desamortització de Mendizabal, us sona? En alguns països aquesta tècnica va permetre la redistribució de la riquesa, aquí, a Espanya, ben al contrari, va ser un eina per enriquir als més rics, i continuar amb la política de corrupció, que tants i tants bons moments ens ha donat fins en la història recent [ Només cal llegir els diaris ], no tinc dissortadament cap evidencia per negar el fet pràctic de fer sinònim de corrupció determinades sigles polítiques.
Hem de suposar com a cert, el compromís del senyor de Rocafort d’aquell període i del prevere de Sant Feliu de Terrassola, en el sentit que la transacció mercantil, real o simulada, però en qualsevol cas efectiva pel que fa a la titularitat dominical de l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol que anirà a incrementar el patrimoni de Rocafort, pretenia salvaguardar justament aquesta església de la destrucció.
L’ermita es mantindrà en peus, fins i tot desprès de la victòria dels sediciosos feixistes enfront del govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, en el conflicte bèl·lic 1936-1939 en el que tants i tants edificis d’interès monumental desapareixeran ja per efectes de l’activitat bèl·lica, ja pel furor anticlerical.
El senyor de Rocafort, en la postguerra tindrà bones relacions amb els vencedors, i justament en aquesta circumstància, és explicable la destrucció absoluta de Sant Martí de Puig-Ermengol, per incorporar algun dels seus elements arquitectònics a la decoració de l’antic Mas de Rocafort, convertit ja en Castell. La complicitat per omissió de les autoritats encarregades de vetllar pel patrimoni en aquella època, en concret el servei ad-hoc de la Diputació de Barcelona, podria concretar-se en una relació de noms i cognoms. El delicte contra els interessos de Catalunya és imprescriptible, i esmentar aquí algunes persones ja traspassades, no ens retornarà l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol, i comportaria sens dubte notables perjudicis a persones que més enllà d’una relació familiar, desconeixen fins i tot aquesta història.
En tot cas, per a uns i altres, molt en concret per a la nissaga dels Rocafort que desapareixerà de la faç de la terra, en aquesta ocasió les malediccions que trobem a Dt. 27,14-26 es feren realitat.
D’aleshores ençà Rocafort i la veïna Rocabruna, ha tingut com a propietaris, un príncep de la família que regna a l’Aràbia Saudita, Saad Bin Abdul Al Saul, una Corporació Royal Investment Company, que sembla tenia segons la premsa el projecte de convertir la finca en una gran complex hoteler. Després la propietat passar a ser d’armenis i més tard d’una persona procedent de l’antiga U.R.S.S. Actualment sembla que està a la venda, veurem en mans de qui caurà.
Antonio Mora Vergés
Portada 
