Aquesta població del Bages, dins la zona denominada Valls del Montcau, té quan al seu topònim un gran secret. Sens dubte està relacionat amb els Tala, de poblacions tant conegudes com Talavera de la Reina, o tant desconegudes com Talavera, a la comarca catalana de la Segarra, frontera ja amb les terres de la Conca de Barberà
En el cas de la ciutat de Castellà la Nova, província de Toledo; el riu Tajo encara avui la rega amb les seves aigües; quan a la nostra Talavera, la que tenim a la Segarra, prop de Cervera, malgrat estar dins d’una de les comarques més seques de Catalunya, te dins del seu extens terme, la capçalera del riu Ondara [ mes conegut avui en aquell indret com barranc de Civit ]; però : ¿Quina deu d’aigua hi havia per aquestes contrades en el període iber, que no fos el riu Llobregat, i permetés per la seva absència, o menor cabal – en termes comparatius - designar aquest lloc amb el sufix MANCA? El que us deia un secret que – com la majoria – esperem esbrinar en algun moment.
Talamanca té molts elements d’interès, d’alguns – la necròpolis de la Vila - anomenada també com “tombes del Moro “, potser pel topònim Vila, etimològicament derivat del BIN,BINI àrab, pel nostre Coromines, quina autoritat en aquestes matèries està fora de qualsevol dubte .
Toca avui parlar-vos d’una joia malmesa, oblidada, Santa Magdalena de Talamanca; no cal que us escarrasseu en buscar-la a l’enciclopèdia, no la trobareu; i certament fa poc més de vint anys encara foren recuperats, de les runes del cementiri que hi ha a tocar de l’església, diversos fragments de sarcòfags romànics.
L’edifici molt i molt enrunat, s’alça dalt d’un petit serrat, situat sobre la carretera de Navarcles a Terrassa, tots just desprès del quilòmetre 29, a frec de carretera és veu l’església dalt d’un turó al que s’accedeix per un camí que s’inicia a ma esquerra.
Tinc respecte d’aquesta advocació, Santa Magdalena, una particular debilitat, i en el seu dia - ja fa força temps – en vaig esmerçar en el seu estudi, i tot seguit us exposo algunes dades : La figura d’aquesta Santa, de la que se’n parla poc, però clar i entenedor en els evangelis [ pels que conservem encara la capacitat lectora ] no te cap màcula, ni segona interpretació possible, Lluc ens diu a 8,1: Algunes dones acompanyen Jesús, i cita textualment: algunes dones que havien estat curades d’esperits malignes i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de la qual havien sortir set dimonis. En el seu moment vaig fer en relació a aquesta secundaria d’or, un petit treball d’investigació:
Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.
No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no – jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.
Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més enaltit que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.
Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.
Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes. Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Canà, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús. En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem estàndards – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.
Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre) quan Jesús la crida pel seu nom.
La tradició oriental afirma que, després de la Pentecosta, Maria Magdalena va anar a Efes on va viure juntament amb la Verge Maria i Sant Joan, i que va morir en aquella Ciutat , on es va iniciar el seu culte. A mitjans del segle VIII, hi ha constància que Sant Wilibaldo va anar en romiatge fins a Efes per visitar el Santuari de Maria Magdalena. L’any 886 les relíquies foren traslladades a Constantinoble.
Segons una de les tradicions franceses àmpliament estesa a l’ occident, Maria Magdalena, juntament amb Llàtzer i les seves germanes, va venir a la Provença a predicar l’evangeli. Durant els darrers trenta anys de la seva vida visqué a La Sainte Baume. La devoció a la Santa s’estengué també per terres catalanes, i aquesta advocació de les Valls del Montcau, dins del Municipi de Talamanca, en seria clarament una mostra.
La globalització farà en qüestions d’advocacions religioses, que veiem al costat d’una Mare de Déu de Guadalupe [ Extremadura –Espanya ] , una imatge absolutament igual, però de Mèxic; també, també, amb la de Montserrat, [ Catalunya ] ¸ i les que tenim ja entre nosaltres de fa temps, com la Verge del Rocio [ Andalusia – Espanya ].
Més enllà del paper evangelitzador que la pietat popular adjudica a la Magdalena, i que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi, una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.
Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.
Santa Magdalena de Talamanca, passa a formar part d’una llista interminable d’ermites i esglésies romàniques enrunades que podria explicar i àdhuc justificar l’enuig de Déu, si no sabéssim que malgrat la nostra descomunal estultícia, ELL és sempre bondat infinita!
Antonio Mora Vergés
Portada 
