Anàvem el Feliu Añaños Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, teníem com  objectiu en aquesta ocasió, recollir imatges de l’anomena’t Sot de la Tomba, i el Salt d’aigua, la font, les restes de la bassa del molí i  la balma del Gai.

Del indret se’n parla com un dels llocs on s’aixoplugaren els primers pobladors d’aquestes terres. 

Deixàvem el vehicle aparcat en un pla, tant bon punt superàvem el pont de la riera, i buscàvem un baixador per arribar-nos fins al llit per on discorre l’aigua.  Ens topàvem en primer lloc amb les parets que delimitaven la bassa del molí, no sabíem reconèixer però ni el més petit vestigi de l’edifici; remuntàvem el curs fluvial fins al lloc on es troben els cavalls, que indiferents davant la nostra presència continuen amb el seu esmorzar de farratge.

Constatem una substancial diferencia de temperatures entre el nivell on hem deixat el vehicle i aquesta fondalada; ens cal parar la màxima atenció, no tant pels excrements del bestiar – que també -, sinó pel verdet que per arreu s’enganxa: pedres, fustes, portes, fins la taula i els seients de pedra que trobem quasi davant la font de la que ragen impetuosament fins a tres braços d’aigua; més endavant sentim primer i veiem desprès, el salt que es forma pel canvi de nivell provocat pel pont de la N-141C, el Feliu s’arribarà fins la Balma de la que recollirà també imatges.

Els nostres avantpassats varen sense cap de mena de dubte, aprofitar l’esplèndid abric d’aquesta Balma, que – permeteu-nos la expressió – ja disposava d’aigua corrent.

Avui, el Moianès és encara un lloc privilegiat, caldrà però posar un límit al creixement, si volem – com volem tots plegats – que aquest paradís es mantingui de la mateixa forma per temps indefinit.

Nosaltres – com sempre fem – recollim imatges del moment actual, que vindran a confirmar en els anys a venir, si les coses s’han fet com calia, o contràriament la petjada de l’homus corruptus, s’incorpora també als testimonis antropològics presents en aquest altiplà.

© Antonio Mora Vergés