Història d’un Nadal
Data Dilluns, 25 de desembre a les 11:05:00
Tema cultura



Aquests fets succeïren a finals del 1800 a la Vall d’Uixó( Castelló).
Tal i com era aleshores  tradició, pels vols de Nadal, tothom esperava i preparava amb ànsia la festa de la cursa dels braus. Els carrers es tancaven amb fustes encreuades deixant  lliure el pas per la manada fins arribar a la plaça major; lloc on es concentraven tots els braus i els seus amos, on lluïen i competien amb els caps de bestiar més ferms i vistosos.

Any rere any, els braus de la masia de can Tur, eren els més sol·licitats i anomenats, escampant-se per totes aquelles contrades, la fama del noi;  tothom parlava ,admirant la destresa d’en Pep ( l’hereu), envers el seu bestiar. Sense estudis de veterinària, era el criador  i havia aconseguint la  bravesa i bellesa d’una  raça  gens comú, que no era comparada ni recordada  pels ramaders més ancians del poble i rodalies.

Aquell Nadal, en Pep li  va dir al seu  pare:
-          Pare,  enguany no seré jo qui tragini  ele braus.  hi haureu d’anar vos…, ja és hora que els meus germans us donin un cop de mà.
-          El seu  pare sorprès i en   li preguntà  :
-          Però si les femelles no pariran fins la primavera! O es que la meva jove, ja m’ha de fer avi? – contestà el seu pare,  provocant la riota dels més joves
-          Està de trenta sis setmanes però fa tres  dies que no és ella; la veig distreta i neguitosa. M’estimo més quedar-me  al mas, no fos que…
I arribà  la vigília de Nadal.

L’albada del vint-i-quatre de desembre, la Maria, des de la finestreta de la cuina, mirava com en Pep, enjogassat amb el seus germans i el seu pare, rondinant com sempre, anaven  traient tot el bestiar de l’estable i l’anaven concentrant al corral. Quan sortí el primer raig de sol, entre un gegantí i dens núvol de pols, van anar perdent-se camí avall, els braus, les egües, els cinc nois i l’avi. Havien d’arribar abans  del migdia al poble veí i deixar descansar una estona la manada, si es volia complir amb el compromís d’una bona cursa.

La Maria, només tenia divuit anys i era l’única dona al mas. Es va casar just després de Sant Josep ( a l’any  que a la mare d’en Pep, se l’endugué la traïdora grip), quedant-se tota sola al càrrec dels set homes.

Aquella vigília  va traginar pel mas com qualsevol altre dia. Mentre en Pep netejava la cort de la truja, ella ho feia amb les gàbies dels conills,  i els posava  menjar, llençava blat de moro  a les gallines i recollia els ous ,  quan arribà  però a la tanca dels bens, es quedà embadalida contemplant un lletó de poques hores de vida, fent alhora l’esforç d’estar-se en peus i  d’agafar-se a la mamella de la mare, mentre gemat movia la cueta. Una esgarrifança recorregué tot el seu cos, negant-se-li la mirada; l’infatigable mare,  el llepava a tort i a dret amb extrema delicadesa, fins que rendit i satisfet s’adormí.

Les campanades del rellotge de l’església  anunciant  el migdia, la van fer tornant a la realitat. La tarda, també li passà sense dar-se’n conte. Sufocada s’afanyà a  treure dels  tres peus de la llar de foc, el tupí on hi tenia des de mitja tarda, les mongetes seques, que s’havien anant coent a foc lent. Tot seguit, va parar la taula i van sopar.  Mentre sopaven,  la Maria xerrava  pels colzes. En Pep però no badà per res la boca; l’observava en silenci,  la veia bonica com sempre,  però alhora  canviada, estranya ... S’adonà que la Trufa (la gossa d’atura) no empaitava a la  Pintada (la gata), i tampoc van acostar-se  gens ni mica a demanar res. La gata restava quieta  a dins del cabasset, aguaitant qualsevol  moviment que fes la seva dona i la gossa, ajaguda al costat de la porta, es limitava a moure la cua quan en Pep la mirava. Mentre ell desparava la taula, ella va treure els maons de sota les brases, els espolsà amb una petita escombra, els embolicà en un  tros de manta vella i s’afanyà a posar-los entremig dels llençols. La Maria abans de posar-se al llit, com cada nit, va mirar per la finestra; li agradava veure la misteriosa lluentor dels ulls de l’òliba, però aquella nit, l’ocell no era a la branca trencada del vell i despullat roure. Començava a plovisquejar aiguaneu. Aquella vigília de Nadal, seria la primera vegada en la seva vida, que faltaria a la missa del gall. Estava enfadada per que l’abric no li cordava i els inflats peus, no hi va haver manera de ficar-los  dins de les sabates.

Rendit en Pep, als pocs minuts ja dormia. Ella també ho volia  fer, però el desassossec que tenia a les cames des de feia tres dies, no la deixava agafar la son. Tot d’una, va sentir molta calor i la vital necessitat  d’anar a fer aigües menors. Amb cura saltà del llit posant-se a les espatlles la manteleta  de llana de la mare d’en Pep. Sortí de la cambra i va encendre el llum d’oli; mentre baixà les escales, s’adonà que al seu darrera, anava deixant un regueró; estava trencat aigües !. I tot seguit, una forta  contracció la va fer trontollar i va caure rodolant els quatre esglaons que li quedaven per arribar a l’estable. Havia perdut el llum d’oli, que malgrat tot,  sortosament s’apaga en caure. S’alçà a les fosques i a les palpentes, buscà on agafar-se, la següent contracció però , més forta que l’anterior, la va fer cargolar-se i caigué de genolls  als peus d’un munt de pèl. Va voler cridar  però un calmós  gruny seguit d’una llarga glopada d’aire calent, l’hi ho va  impedí.

Déu meu ! -  esglaià la Maria. Els nois amb la juguesca, s’havien deixat al vell Bru ( el brau amb més caràcter i el més temut   de tots els entorns. Déu meu, ajuda’m! –va dir ella amb veu baixa, mentre mirava d’alçar-se i  seure a sobre de la palla del pessebre; agafant-se a una grossa  anella de ferro que penjava de la paret de pedra, la Maria infantà al seu nadó, amb caliu  únic de l’alè d’aquell vell brau.
Les campanades de mitjanit,  anunciant el naixement del Fill de Déu, van despertar a en Josep.
Un  fil de llum, s’acostava lentament  a la mare i al nadó. Seguit de la gossa i la gata, en Pep, amb la mirada negada, avançava trèmol, sostenint  el llum d’oli. Pres d’emoció  s’agenollà  al davant d’aquella petita  divinitat.

- És una nena!- va dir la Maria, acostant-li el nou nat – Si tu ho vols, es dirà Isabel, com la teva mare.
Aquesta  nena, va estar  la mare del malaurat escriptor i historiador en Joan Nebot i Tur ; ell  mateix fou qui m’explicà  les particulars circumstàncies del naixement de la seva mare.

Maria Jesús Gómez





Aquest article es de moianès.net, el portal del Moianès i rodalies
https://www.moianes.net

La direcció d'aquesta noticia es:
https://www.moianes.net/modules.php?name=News&file=article&sid=472