moianès.net, el portal del Moianès i rodalies

M’explicaven que d’ença de la crisis de les hipoteques als EE.UU, el nombre de persones que s’han vist desnonades i amb els seus estris personals més íntims al carrer ha crescut de forma exponencial. Aquesta desgraciada circumstancia comença a ser – també a l’espanya del Zapatero – un lloc comú.

Ara però, sembla que els bancs americans venen – amb pèrdues, amb grans pèrdues – les propietats que possiblement haguessin acabat pagant els seus propietaris, a poc que els cervells esbojarrats dels banquers, enlloc de plantejar-se directament el desnonament - la sortida fàcil - , funcionessin amb lògica i trobessin que l’ajornament, l’allargament, la posposició , la condonació parcial,.... entre altres mesures , constitueixen alhora que una solució “humanitària” , una veritable garantia de recuperar els diners esmerçats.

El parc immobiliari en mans de les entitats de crèdit és de magnituds gegantines, i alhora està poc concentrat; aquestes circumstàncies afavoreixen l’execució d’accions criminals sobre aquest patrimoni, que no reben – ben al contrari – cap rebuig social.

Imaginem un cas concret : el banc desnona al titular perquè de la quota de 1.000 dòlars mensuals – quantitat aproximada que resulta d’una hipoteca de 300.000 dòlars – únicament pot satisfer-ne 925; per 75 dòlars mensuals que podrien acumular-se en un nou deute, durant un període de 10 anys [ 75 X 120 = 9.000 dòlars ] , envien a la misèria a una família, i s’adjudiquen la finca per l’import pendent.

Existeixen autentiques organitzacions criminals que es dediquen - amb la tàcita complicitat d’una part de la societat - a l’espoli sistemàtic de les finques quins propietaris han estat desnonats; el fenomen representa un cost brutal per les entitats que s’acaben desfent de les finques per uns imports ridículs; 10%, 20% ,.. del valor hipotecat, és a dir: entre 30.000 i 60.000 dòlars !. Està clar que el manteniment dels propietaris garantia molt millor els interessos del banc, oi ?.

Val a dir que no tots els bancs, americans o d’aquí, estan governats per estúpids, i comença a ser habitual plantejar-se sortides com :
A)     La reducció – a càrrec del banc, com a pèrdua – d’una part de l’import pendent [ la que no pot satisfer el deutor ].
B)     La constitució d’un deute – sense interès – per l’import que actualment no pot satisfer l’obligat hipotecari. Està clar que l’actual situació no pot durar.
C)     Recalcular el període de pagament de forma que l’import a pagar sempre sigui – com a màxim - el que pot assumir el deutor, i   s’allargui el termini tant com calgui per tal de fer-ho possible.
D)     ...

Qui roba a un lladre, esdevé lladre també, i l’un i altre son un pèssim exemple de les opcions possibles per trobar solucions i/o sortides en qualsevol litigi, diferència i/o controvèrsia.

Com era allò ?. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !